Empecé nadando allá por el 84 en las Piscinas Palau de Benicarló (Castellón) para más tarde formar parte del equipo de natación del CLUB ATLETISME BAIX MAESTRAT. 
Entradas
Recientemente, Guillem Alsina, uno de los grandes de la natación, tanto por lo que consiguió en el agua, como lo que ha hecho luego fuera de ella (entrenador, cronista, directivo, árbitro...), anunciaba su retirada forzosa del colegio de árbitros (ya que por reglamento no se puede ser árbitro a determinada edad).
Lo mejor de todo es que a Guillem es imposible que le aparten del mundo de la natación y como ya venía haciendo durante muchos años seguirá dando la brasa con sus artículos sobre el mundo de las piscinas, actualmente podemos disfrutar de sus conocimientos en la ya famosa página de NOTINAT, donde escribe habitualmente tanto noticias, como artículos de interés.
Este es mi pequeño homenaje, uno de mis artículos preferidos, sobre la historia de la aparición de los records y formalización y unificación universal del reglamento de natación.
(al que no sepa catalán que se esfuerce un poco, que no es tan difícil entenderlo, ok???)
Rècord és una paraula anglesa que en el nostre esport ve a significar la millor prestació cronomètrica en una prova qualsevol.
En natació, aquesta noció de rècord no va tenir gaire importància fins el 1908, any en el qual es va fundar la FINA (Federation International de Natation Amateur). Abans, els temps aconseguits sobre una certa distància tenien un valor molt relatiu, degut, sobretot, a la diversitat de llocs on es disputaven les competicions, amb factors molt aleatoris (“piscines” més o menys ben amidades; aigües “mortes” o amb més o menys corrent; presència o absència de murs per a fer els viratges, etc., etc.), la qual cosa feia que fossin molt més importants els guanyadors de les curses que no pas el temps que s’havia fet.
Així, per exemple, les tres primeres edicions dels JJ.OO. van tenir lloc en condicions que no feien possible comparar els temps aconseguits en cadascuna d’elles : a Atenes-1896 es van disputar en un mar obert més aviat “gruixut”, i amb força onades, que fins i tot van fer perillar la vida dels participants; a París-1900, es van disputar en un tram del riu Sena, aprofitant una mena de resclosa, i amb una “piscina” on, segons uns, no hi havia cap mena de corrent, o era molt feble, mentre d’altres parlen de una certa força de la corrent, i que tampoc oferia gaires garanties en la seva correcta llargada finalment, en la de Saint Louis-1904, les proves van disputar-se en una mena d’estany d’aigües brutes, segons alguns fins i tot pudents, sortint des d’un pontó, que es balancejava perillosament quan els nedadors saltaven a l’aigua, mentre els viratges es feien, ben senzillament, tocant una corda penjada a l’amplada de la “piscina”.
El 1908, tot va canviar, però. La quarta edició dels JJ.OO. s’havia adjudicat a la capital anglesa, Londres, i la natació britànica era en aquell temps, juntament amb l’australiana i la nord-americana, una de les que podia presumir de tenir l’organització més moderna. Abans d’iniciar-se les proves de natació d’aquells Jocs, es van reunir en un dels salons del Manchester Hotel els delegats de deu països que havien enviat els seus nedadors a participar-hi. Sota la Presidència del britànic George Hearn, president de l’Amateur Swimming Association d’Anglaterra, els representants d’Alemanya, Anglaterra, Bèlgica, Dinamarca, Finlàndia, França, Hongria, Irlanda, País de Gal·les i Suècia, van fundar l’anomenada, abreujadament, FINA, amb tres objectius principals :
.- Establir un reglament unitari, no únicament per a les proves dels JJ.OO., sinó també per a totes les proves de natació, fossin internacionals o nacionals.
.- Controlar que els temps proposats com a rècords mundials, continentals, o nacionals, haguessin estat establerts de conformitat amb els reglaments, i, alhora, dur i conservar el llistat dels rècords mundials, en el que després va anomenar-se “Llibre d’Or de la FINA”.
.- Organitzar les competicions de natació dels JJ.OO.
D’aquests tres punts, el què ens interessa a nosaltres en aquest article és el segon, i veurem ara com s’ho va fer la FINA per a aconseguir-ho i quins han estat els canvis, i els avatars que ha patit aquesta noció de rècord, fins a aconseguit arribar a ser un dels seus més principals factors d’èxit (penseu només que seria la natació sense tenir el compte la noció de rècord en les diferents proves).
Tenint en compte que la natació estava dominada pels països anglo-saxons, però que també calia tenir en compte els països europeus, amb un nombre de participants molt importants, i que cada cop tenien més importància dins del nostre esport, la FINA va acceptar la possibilitat d’homologar rècords mundials en un ampli ventall de distàncies, mètriques, comunes als països europeus, però també en iardes, pròpies dels països de parla anglesa : la Gran Bretanya, amb els seus més importants “Dominions” (Austràlia, Canadà, i Sud-àfrica) i els Estats Units com els més importants.
D’aquesta manera, el primer llistat de rècords mundials que va homologar oficialment la FINA a partir del 1908, incloïa les següents distàncies : 14 proves en distàncies mètriques : 100, 200, 300, 400, 500, 1.000 i 1.500 lliures; 100, 200 i 400 esquena, i 100, 200, 400 i 500 braça, mentre n’hi havia només 11 en distàncies en iardes : 100, 150, 220, 300, 440, 500, 880, 1.000 i 1.760 (l’anomenada milla anglesa) en crol; 150 en esquena, i 200 en braça (diguem, però, que la prova de les 150 iardes lliures va ser retirada del llistat el 1920).
Mancances en aquest llistat de rècords : l’absència dels 800m.lliures, tenint en compte que s’homologaven les 880 iardes; la dels 500m.esquena, tenint en compte l’oficialitat dels 500m.braça; la de les 100, 220, 400 o 440 i 500 o 550 iardes en esquena i braça, tenint en compte que eren oficial les 100 iardes lliures, i els 200 i 400m. en crol, esquena i braça, i els 500m. en braça, així com les proves de relleus, cap de les quals, ni en metres ni en iardes, van tenir cabuda en aquest primer llistat de rècords de la FINA.
La falta dels 800m.lliures es pot explicar perquè així com les 880 iardes eren la meitat de la milla, la meitat dels 1.500m. serien 750m., i, naturalment, no es va veure amb bons ulls homologar una aital distància. Diguem que fins i tot es va discutir sobre la possibilitat d’allargar la prova de fons fins els 1.600m., per tal de poder igualar-la a la milla, nedant els seus submúltiples, és a dir, un octau, 200m.; un quart, 400, i la meitat, 800m, tal i com es feia amb la milla, nedant un octau, 220 iardes; un quart, 440, i la meitat, 880. Finalment, però, es va optar per la distància més, diguem-ne “rodona”, del quilòmetre i mig. Més difícil és d’explicar (i no en podem pas donar cap, d’explicació) a la resta de proves que es van quedar sense rècord oficial, algunes de les quals, com anirem explicant, es van anar incorporant a poc a poc al “Llibre d’Or de la FINA”, el llibre on aquesta màxima organització de la natació mundial va inscrivint els successius rècords mundials que es van superant, per a que en quedi constància de futures generacions.
Cal dir que en aquest primer llistat de rècords no es va fer cap distinció sexista, és a dir, hi havia les mateixes distàncies per a homes que per a les dones. Les distincions van arribar més tard, però van existir, en canvi, en els programes de les competicions nacionals i internacionals, com els JJ.OO., en les quals, per exemple, mai s’han programat, i continuen sense programar-se els 1.500m.crol dones, o els 4x200m.crol dones, que no van començar a disputar-se fins als Jocs d’Atlanta-1996.
Alguns dels primers rècords que es van homologar per part de la FINA van ser aconseguits en els JJ.OO. de Londres, aquell mateix estiu del 1908. D’altres, però (entre els quals alguns de prou antics, com pot ser el de les 220 iardes, aconseguit el 1903) van ser homologats “retrospectivament” tenint en compte, evidentment, les garanties de fiabilitat que en les quals s’havien aconseguit. En les proves olímpiques, però, es van homologar els temps que van aconseguir els respectius guanyadors.....excepte quan el guanyador no era britànic, la qual cosa fa dubtar (i no poc) de la tant lloada “esportivitat anglesa”.
Ens expliquem : rècords mundials homologats per als britànics Henry Taylor en els 400 i 1.500m.lliures, i Frederick Holman en els 200m.braça, guanyadors de les seves respectives proves, encetant el “Llibre d’Or” en aquestes tres proves; cap homologació de rècords, en canvi, per al nord-americà Charles Daniels, guanyador dels 100m.lliures en 1,05”6 (rècord oficial de l’hongarès Zoltan von Halmay, 1,05”8 el 1905) ni per a l’alemany Arno Biebertsein, guanyador dels 100m. esquena en 1,24”6, prova en la qual, com en els 400-1.500m.lliures i 200m.braça, tampoc hi havia encara cap rècord homologat. ¿ D’on sortia aquesta discriminació ?. No ho sabem però no deixa de ser curiós que els acceptats com a rècords havien estat aconseguits per nedadors britànics, mentre ni Daniels, ni Bieberstein, ho eren, i ja hem dit que els britànics dominaven completament la natació d’aquells inicis de segle.
Tots aquests rècords es podien homologar únicament en piscines que reunissin certes condicions establertes per la mateixa FINA : aigües mortes o tancades, és a dir, sense cap mena de corrents i amb un mur on els participants poguessin girar amb totes les garanties; Si a Londres-1908 les proves van disputar-se en una piscina de 100m.de llargada, perfectament amidada, i delimitada per uns murs, les d’Estocolm-1912 Anvers-1920 i Amsterdam-1928 no es van disputar en cap piscina regular (a Estocolm va ser en un dels dics del port; a Anvers en un dels fossats de l’antiga fortalesa de la ciutat, i a Amsterdam en un dels dics del riu Zuiderzee) encara que les mides de la piscina eren ben exactes en els tres casos, i sense cap mena de corrent, per la qual cosa es van poder homologar els rècords aconseguits.
Es van considerar com a piscines de mides de llargada reglamentària, les compreses entre les 25 iardes (22’859m.) i els 100m. per a les proves de qualsevol estil compreses entre les 100 iardes i els 500m., mentre per a les proves més llargues de 500m calia una piscina de, com a mínim, 50m. de llargada. Malgrat tot, cal dir que els rècords també es podien superar, i homologar, sense cap necessitat de “tocar” el mur a l’arribada, és a dir, per exemple, un nedador podia superar el rècord dels 400m. nedant una prova de 500 iardes en una piscina de 25 iardes, pel “senzill” (i anecdòtic, afegiríem nosaltres) procediment de tocar una corda amb banderoles posada a l’amplada de la piscina en la marca dels 400m. (400m. = 17 llargs de 25 iardes + 11’397 metres).
També hi havia una certa permissibilitat en el que ateny a la composició de l’aigua, una dada sobre la qual el reglament no deia absolutament res, amb la qual cosa va resultar que es podien superar rècords mundials en aigua dolça, que era el més normal, però que també es podia fer en piscines d’aigua salada o aigua salobre (és a dir, piscines amb una barreja, a parts indeterminades, d’aigua dolça i salada) un factor que avantatjava, i no poc, els nedadors, en afavorir la seva flotació (excepte, potser, en el cas dels bracistes, on la major flotació els podia fer treure els peus fora l’aigua, amb el consegüent desavantatge). Respecte del major avantatge de l’aigua salada sobre la dolça, esmentem el cas citat pel periodista francès François Oppenheim del nedador Yan Matussiere que l’estiu del 1959 va nedar tres 1.500m.crol en piscina de 50m., successivament, i en l’espai d’un mes, 20,54”3 (Berlín, aigua dolça); 19,37”7 (Alger, aigua de mar) i 20,54”2 (Varsòvia, altre cop en aigua dolça) creiem que sobren els comentaris.
Evidentment, les distàncies admeses a homologació van anar variant segons la FINA anava veient la necessitat de fer-ho. Entre el 1930 i el 1940 s’amplia força el nombre de proves admeses a figurar en el “Llibre d’Or de la FINA”. El 1930 s’oficialitza la prova dels 800m.lliures, dones i homes; el 1932, coincidint amb la disputa dels JJ.OO. de Los Angeles, és el torn de les dues primeres proves de relleus, els 4x100m.lliures dones, i els 4x200m.lliures homes. El 1934, una altra prova de relleus, les 4x200 iardes lliures, només homes (aquesta prova, juntament amb la dels 4x200 metres, es va considerar com una prova de 800m., i, per tant, s’havia de superar el rècord en un piscina de 50m.).
El 1936 és el torn de dues altres proves de relleus, els de les 4x100 iardes i els 4x100 metres lliures, dones i homes, i el 1939, finalment, li toca el torn a les proves de 100 iardes en esquena i braça, igualment en dones i homes. D’aquesta manera, en iniciar-se la II Guerra Mundial, el llistat de proves admeses en aquest “Llibre d’Or” és el següent : en metres : 100, 200, 300, 400, 500, 800, 1.500, 4x100m. i 4x200 lliures; 100, 200 i 400 esquena, i 100, 200, 400 i 500 braça. En iardes : 100, 220, 300, 440, 500, 880, 1.000, 1.760, 4x100 i 4x200 lliures; 100 i 150 esquena, i 100 i 200 braça. En total, doncs, 16 prives en distàncies mètriques, i 14 en iardes.
Pel que diu respecte de la llargada de les piscines, cal dir que a partir del 1928 es van reglamentar una mica més les mides oficials, que van passar a ser, únicament, les de 25, 33’33, 50, 100 i 110 iardes; i 25, 33’33, 50 i 100 metres per a qualsevol prova, i de 100 o 110 iardes i 50 i 100 metres, per a distàncies de més de 500 metres.
Una variació encara que únicament va afectar la prova dels 100m. quan el 1936 la FINA va decidir que els rècords de l’hectòmetre, en qualsevol estil, no es podrien aconseguir en piscines de 25 iardes, com es permetia fins aquell moment, sinó, com a mínim, en les de 25 metres. Aquesta decisió, que es va revocar a partir del 1946, no va permetre homologar un extraordinari rècord aconseguit el 1944 per l’esquenista nord-americà Adolph Kiefer, 1,02”4 en p.25 iardes, un temps que en piscina de 25m. no va poder ser superat fins el 1955, quan el francès Gilbert Bozon va aconseguir 1,02”1, homologat com a darrer rècord mundial en piscina curta.
Després de la II Guerra Mundial, el 1946, es van acceptar els rècords de relleus sobre 3x100 estils, iardes i metres (esquena, braça o papallona, i crol), tant en dones com en homes, mentre el 31 de desembre del 1948, i en acompliment d’acords presos en el Congrés de la FINA que s’havia celebrat a Londres, s’admetia un primer gran retall. A partir del primer de gener del 1949 es deixaven d’homologar els rècords mundials dels 300, 500 i 1.000m.crol; els 400m. esquena, i els 400 i 500m.braça, així com en les 300, 500 i 1.000 iardes crol, en dones i homes. Canvi, també en els dos relleus de 4x200m. lliures, iardes i crol, doncs en lloc de ser considerada, com ho havia estat fins aleshores, com una cursa de 800 iardes o 800 metres, passava a ser-ho con una successió de 4 curses de 200 iardes o metres, amb la qual cosa es permetia la seva homologació en piscines de 25 iardes o metres, i no únicament en les de 50.
Dos anys després, el 31 de desembre del 1951 es van deixar d’homologar definitivament els rècords dels 500m.crol, les 150 iardes esquena, i les 200 iardes braça, dones i homes. D’aquesta manera, el llistat de rècords homologats per la FINA s’escurçava una mica més, i estava formada per : 100, 200, 400, 800, 1.500, 4x100 i 4x200 metres crol; 100 i 200m.braça i esquena, i 3x100m.estils, i, en iardes, les 100, 220, 440, 880, 1.760, 4x100 i 4x200 crol; 100 i 220 en braça i esquena, i les 3x100 estils, és a dir, un total de 24 proves, 12 en metres i 12 en iardes.
1r.de gener del 1953. Grans canvis en el “Llibre d’Or” de la FINA, com a conseqüència dels acords establerts en el Congrés que havia tingut lloc mesos abans en el marc dels JJ.OO. de Helsinki-1952. La separació dels estils de braça i papallona (fins aquell moment considerades com a dues variants d’un mateix estil, el de braça) dóna lloc a que s’inscriguin noves proves, tant en dones com en dones. Són admeses les proves de 100 i 200m.papallona (al costat de les de 100 i 200m.braça) així com les 220 iardes en esquena, braça i papallona, alhora que s’admet també la prova de les 400 iardes i 400m.estils individual (papallona, esquena, braça i crol) mentre els relleus de 3x100 iardes i metres estils son transformats en 4x100 iardes i 4x100 metres estils (esquena, braça, papallona i crol).
1r.de maig del 1957. En una decisió no gaire ben entesa, la FINA aprova que a partir d’aquesta data els rècords mundials només puguin ser homologats en piscines de 50 metres o 55 iardes. La discussió feia temps que s’havia encès entre dos bàndols : els qui demanaven la supressió dels rècords en piscina petita, amb la finalitat d’acabar amb el “caos” que suposava poder superar els rècords mundials de les distàncies més curtes (fins els 400m.) tant en piscines curtes (25 o 33’33 iardes o metres) com en les llargues, (50m. o 55 iardes) i els qui demanaven poder tenir dues llistes de rècords mundials, una en piscines curtes, i una segona en piscines llargues. Demostrant un cop més la seva habitual passivitat (demostrada ja en manta ocasió) la FINA, tot al·legant que seria una incongruència el tenir dos llistes de rècords mundials se’n surt amb la seva, i reglamenta que únicament es puguin homologar els rècords mundials en piscina “llarga”, 50m. o 55 iardes. Nova errada de la FINA, que amb aquesta menció expressa de la llargada de les piscines, 50m. o 55 iardes, elimina la possibilitat de superar rècords mundials en piscines més llargues.
Per a l’anecdotari dels rècords, diguem que això va impedir l’homologació de dos rècords mundials, aconseguits en una competició disputada el 1957 a la piscina d’aigua de mar i 100m. de llargada de Waikiki, a Honolulu, uns 2,17”7 en els 200m.crol de l’australiana Dawn Fraser, i uns 10,24”3 de la seva compatriota Lorraine Crapp en els 800m.crol, l’homologació dels quals va ser rebutjada per la FINA en base a que la piscina no era “reglamentària”, sense tenir en compte que la piscina desavantatjava més del que avantatjava les nedadores en no poder fer tants viratges.
Amb aquesta nova reglamentació quedaven obsolets els rècords de les 100 iardes, així com dels seus múltiples i relleus corresponents, mentre les proves en metres van ser doblades pel seus corresponents en iardes. En total, deixen de ser homologats els rècords mundials de la distància més curta i més llarga de crol, les 100 iardes i la milla anglesa en crol; les 100 iardes en esquena, braça i papallona; les 400 iardes estils, i els relleus de 4x100 i 4x200 iardes crol i 4x100 iardes estils. Les distàncies en les quals s’homologuen els rècords mundials són ara, doncs, un total de 30, 15 en metres i altres 15 en iardes : 100, 200, 400, 800, 1.500, 4x100 i 4x200m.crol; 100 i 200m. en esquena, braça i papallona; 400m.estils, i 4x100m.estils, mentre, en iardes es poden homologar les de 110, 220, 440, 880, 1.650, 4x110 i 4x220 iardes crol; 110 i 220 iardes en esquena, braça i papallona; 440 iardes estils, i 4x110 iardes estils.
Per primer cop la FINA es mostra “sexista”, i en una decisió que no s’acaba d’entendre, deixa fora d’homologació en la categoria de les dones el 4x200 metres crol, i el seu corresponent en iardes, 4x220.
Durant els següents nou anys no hi ha cap canvi més per part de la FINA en aquest capítols dels rècords. El 1966, exactament a partir del 1r. de gener, la FINA reconeix, finalment, la prova curta d’estils, els 200m., per a dones i homes, iniciant la seva homologació, i aconseguint la seva disputa en el programa olímpic dels següents Jocs, a Ciutat Mèxic-1968.
Tres anys després, i a partir del 1r. de maig del 1969, la FINA es decideix a unificar les aigües. S’han acabat les aigües salades i/o salobres; s’han acabat piscines com la de North Sydney, que ha “ajudat” molts nedadors australians (encara que també els qui no ho són, però que hi han nedat) a superar molts rècords mundials. A partir d’aquell dia, passen a homologar-se únicament els rècords aconseguits en aigua dolça, unificant, d’aquesta manera, un altre dels factors fins a cert punt distorsionaven el valor dels rècords.
La dècada dels 70 únicament ens aporta un canvi en aquest camp de l’homologació dels rècords. Si en els Jocs de Tokio-1964 i Ciutat Mèxic-1968 ja s’havien provat alguna ”maquineta” destinada a millorar la qüestió del cronometratge, alhora que a contribuir a millorar el sistema de classificació que tant “enyoraven” els nord-americans que a Roma-1960, sense la “maquineta” havien vist (sempre segons ells, està clar) com els jutges li “birlaven” la victòria dels 100m.crol a Lance Larson, i que quatre anys després, a Tokio-1964, ja amb una d’elles, havia permès, contra el parer dels jutges d’arribada, dictaminar que l’alemany Hans-Joachim Klein havia arribat abans que el nord-americà Gary Ilmann, ambdós acreditats amb les mateixes dècimes, però separats per unes escasses centèsimes.
A poc a poc, però, aquells “artefactes” s’havien anat perfeccionant i imposant, primer en els estadis d’atletisme, després a les piscines, de manera que a les envistes del Jocs de Munic-1972, el sistema estava perfectament “engreixat” i disposat a imposar-se totalment, eliminant definitivament les imperfeccions humanes del sistema manual. Entenent-ho perfectament, la FINA s’afanya a aprovar el nou sistema de cronometratge i classificació, aprovant que a partir del 1r.de gener de l’any olímpic, 1972, els rècords mundials ja no s’homologarien en dècimes de segons, sinó que es tindrien en compte les centèsimes. Malgrat tot, i tenint en compte que molts països no havien tingut temps de “posar-se al dia” en aquest camp del “cronometratge electrònic”, va donar un temps prudencial de coll, sis mesos, per a aquesta nova transformació, i en aquest període de sis mesos (1r.de gener al 1r.de juny del 1972) també homologa els rècords mundials en dècimes.
No torna a haver-hi cap més canvi fins el 1r.de gener del 1983, quan, finalment, la màxima organització mundial de la natació acaba per incloure la prova dels 4x200m. crol dones en el seu “Llibre d’Or”, una prova que encara que no era gaire popular en el programa de natació (en realitat molt pocs països la disputaven en els seus campionats nacionals) pretenia igualar el programa de dones i homes. La prova, però, va tenir un ràpid desenvolupament, programant-se, aquell mateix 1983, en els Europeus de Roma, i en d’altres competicions internacionals, fins que el 1996 va ser inclosa definitivament en els Jocs d’Atlanta.
Els avantatges del sistema electrònic de cronometratge van afavorir la disputa d’una prova, la dels 50m.crol, que fins aquell moment no s’havia pogut imposar en l’àmbit internacional per la resistència de la FINA a admetre-la oficialment en els seus programes, adduint que les arribades d’aquesta prova serien molt, massa, ajustades, dificultant tant el cronometratge com, sobretot, la classificació de les arribades. Des de feia molts anys, aproximadament a partir de la dècada dels 50, alguns països (entre els quals la veu del seleccionador nacional espanyol, Enrique Ugarte era una de les més importants) havien demanat regularment a la FINA l’oficialitat d’aquesta prova, per tal d’incloure-la en el programa oficial de les competicions internacionals, una oficialitat a la qual la FINA sempre s’hi havia resistit, sense tenir en compte els arguments de la part contraria, sobretot tenint en compte que la prova dels 100m.llisos d’atletisme era tant o més complicada de cronometrar i classificar, però era una de les proves més importants, si no la més important, del programa atlètic.
El cronometratge electrònic, tanmateix, havia deixat sense arguments els “assenyats barons” de la FINA, i aquests, des del 1979 permetien que, de manera extraoficial però, es parlés de “millors temps mundials” en aquesta prova dels 50m. Des d’aquell moment, la prova s’havia anat imposant, i, com és natural, ben aviat es va disputar en els campionats nacionals de nombre de països, i fins i tot en algunes competicions internacionals no oficials de la FINA, fins que el 1986 la va declarar oficial, homologant els seus rècords, i fins i tot ja va permetre la seva inclusió en el programa dels Mundials d’aquell any a Madrid, primera gran competició on aquesta prova va ser oficial per primer cop.
1991 és un altre dels anys clau per a la natació mundial. Aquell any, i a partir del 1r. de març, la FINA acceptava esmenar l’errada que va tenir trenta-quatre anys abans, quan no va voler acceptar dos llistats de rècords mundials, un de piscines curtes, 25m., l’altre de piscines llargues, 50m. El què no va voler el 1957 es va veure obligada a fer el 1991, davant de la important proliferació de competicions en piscina curta, i a la corresponent pressió de les diferents federacions nacionals, que hi tenien un gran interès, considerant-les com una gran possibilitats de difusió del nostre esport.
Com havia fet amb la prova dels 50m.crol, la FINA havia començat a admetre “millors temps mundials” en les proves de piscina curta, fins que, davant la pressió dels seus afiliats, va cedir a fer-les oficials, homologant els seus rècord i organitzant els Campionats Mundials en piscina curta, la primera edició dels quals es va disputar el desembre del 1993 a Palma de Mallorca, amb un gran èxit, que ha anat creixent a mida que han passat les seves edicions. El repertori de proves homologables com a rècords mundials és el següent : 50, 100, 200, 400, 800, 1.500, 4x100 i 4x200m.crol; 50, 100 i 200m.esquena, braça i papallona; 100, 200 i 400m.estils, i 4x100m.estils, tant per a dones com per a homes. De forma incomprensible, han deixat fora de l’oficialitat dues proves de relleus, els 4x50m. crol i estils, que continuen dins de la denominació de “millors temps mundials”, encara que són molt nedats, i fins i tot la LEN va decidir-se, des de bon principi, a homologar-los oficialment.
L’exemple dels 50m.crol ben aviat va ser seguit per la disputa d’aquesta distància en la resta d’estils. La proliferació de les proves en piscina curta, amb la inclusió dels 50m. dels quatre estils en el programa d’aquestes competicions, que van demostrar agradar força als afeccionats, va fer que a poc a poc es comencessin a disputar també en piscina llarga. El 1991 la FINA va programar la disputa d’una jornada prèvia als Campionats Mundials de Perth, en la qual van disputar-se els 50m.esquena, braça i papallona, i uns 4x50m.crol, que tot i tenir molt poca participació, va servir per a demostrar que, sens cap dubte, podien tenir el seu lloc en els programes de natació.
Malgrat tot, la FINA, sempre molt conservadora, i amb una ja crònica resistència a augmentar el programa de proves oficials, no va decidir-se fins a finals de segle, més exactament el 1999, per a fer oficials aquestes tres proves de 50m., aprovant l’homologació dels seus respectius rècords mundials. El què no s’ha aconseguit encara és programar-les com a proves olímpiques, un altre camp on la FINA sempre ha estat molt discreta, i fins i tot contraria a demanar l’augment del programa olímpic de proves, malgrat l’avantatge que hi té, per exemple, l’atletisme. En canvi, sí han estat incloses, per exemple, en el programa dels Europeus des de la seva edició dels 1999 a Istanbul, així com en d’altres grans competicions internacionals i campionats nacionals de gran nombre de països.
Fins aquí, doncs, tots els avatars que ha patit aquesta noció de “rècord” en el nostre esport.
Guillem Alsina
Lo mejor de todo es que a Guillem es imposible que le aparten del mundo de la natación y como ya venía haciendo durante muchos años seguirá dando la brasa con sus artículos sobre el mundo de las piscinas, actualmente podemos disfrutar de sus conocimientos en la ya famosa página de NOTINAT, donde escribe habitualmente tanto noticias, como artículos de interés.
Este es mi pequeño homenaje, uno de mis artículos preferidos, sobre la historia de la aparición de los records y formalización y unificación universal del reglamento de natación.
(al que no sepa catalán que se esfuerce un poco, que no es tan difícil entenderlo, ok???)
Rècord és una paraula anglesa que en el nostre esport ve a significar la millor prestació cronomètrica en una prova qualsevol.
En natació, aquesta noció de rècord no va tenir gaire importància fins el 1908, any en el qual es va fundar la FINA (Federation International de Natation Amateur). Abans, els temps aconseguits sobre una certa distància tenien un valor molt relatiu, degut, sobretot, a la diversitat de llocs on es disputaven les competicions, amb factors molt aleatoris (“piscines” més o menys ben amidades; aigües “mortes” o amb més o menys corrent; presència o absència de murs per a fer els viratges, etc., etc.), la qual cosa feia que fossin molt més importants els guanyadors de les curses que no pas el temps que s’havia fet.
Així, per exemple, les tres primeres edicions dels JJ.OO. van tenir lloc en condicions que no feien possible comparar els temps aconseguits en cadascuna d’elles : a Atenes-1896 es van disputar en un mar obert més aviat “gruixut”, i amb força onades, que fins i tot van fer perillar la vida dels participants; a París-1900, es van disputar en un tram del riu Sena, aprofitant una mena de resclosa, i amb una “piscina” on, segons uns, no hi havia cap mena de corrent, o era molt feble, mentre d’altres parlen de una certa força de la corrent, i que tampoc oferia gaires garanties en la seva correcta llargada finalment, en la de Saint Louis-1904, les proves van disputar-se en una mena d’estany d’aigües brutes, segons alguns fins i tot pudents, sortint des d’un pontó, que es balancejava perillosament quan els nedadors saltaven a l’aigua, mentre els viratges es feien, ben senzillament, tocant una corda penjada a l’amplada de la “piscina”.
El 1908, tot va canviar, però. La quarta edició dels JJ.OO. s’havia adjudicat a la capital anglesa, Londres, i la natació britànica era en aquell temps, juntament amb l’australiana i la nord-americana, una de les que podia presumir de tenir l’organització més moderna. Abans d’iniciar-se les proves de natació d’aquells Jocs, es van reunir en un dels salons del Manchester Hotel els delegats de deu països que havien enviat els seus nedadors a participar-hi. Sota la Presidència del britànic George Hearn, president de l’Amateur Swimming Association d’Anglaterra, els representants d’Alemanya, Anglaterra, Bèlgica, Dinamarca, Finlàndia, França, Hongria, Irlanda, País de Gal·les i Suècia, van fundar l’anomenada, abreujadament, FINA, amb tres objectius principals :
.- Establir un reglament unitari, no únicament per a les proves dels JJ.OO., sinó també per a totes les proves de natació, fossin internacionals o nacionals.
.- Controlar que els temps proposats com a rècords mundials, continentals, o nacionals, haguessin estat establerts de conformitat amb els reglaments, i, alhora, dur i conservar el llistat dels rècords mundials, en el que després va anomenar-se “Llibre d’Or de la FINA”.
.- Organitzar les competicions de natació dels JJ.OO.
D’aquests tres punts, el què ens interessa a nosaltres en aquest article és el segon, i veurem ara com s’ho va fer la FINA per a aconseguir-ho i quins han estat els canvis, i els avatars que ha patit aquesta noció de rècord, fins a aconseguit arribar a ser un dels seus més principals factors d’èxit (penseu només que seria la natació sense tenir el compte la noció de rècord en les diferents proves).
Tenint en compte que la natació estava dominada pels països anglo-saxons, però que també calia tenir en compte els països europeus, amb un nombre de participants molt importants, i que cada cop tenien més importància dins del nostre esport, la FINA va acceptar la possibilitat d’homologar rècords mundials en un ampli ventall de distàncies, mètriques, comunes als països europeus, però també en iardes, pròpies dels països de parla anglesa : la Gran Bretanya, amb els seus més importants “Dominions” (Austràlia, Canadà, i Sud-àfrica) i els Estats Units com els més importants.
D’aquesta manera, el primer llistat de rècords mundials que va homologar oficialment la FINA a partir del 1908, incloïa les següents distàncies : 14 proves en distàncies mètriques : 100, 200, 300, 400, 500, 1.000 i 1.500 lliures; 100, 200 i 400 esquena, i 100, 200, 400 i 500 braça, mentre n’hi havia només 11 en distàncies en iardes : 100, 150, 220, 300, 440, 500, 880, 1.000 i 1.760 (l’anomenada milla anglesa) en crol; 150 en esquena, i 200 en braça (diguem, però, que la prova de les 150 iardes lliures va ser retirada del llistat el 1920).
Mancances en aquest llistat de rècords : l’absència dels 800m.lliures, tenint en compte que s’homologaven les 880 iardes; la dels 500m.esquena, tenint en compte l’oficialitat dels 500m.braça; la de les 100, 220, 400 o 440 i 500 o 550 iardes en esquena i braça, tenint en compte que eren oficial les 100 iardes lliures, i els 200 i 400m. en crol, esquena i braça, i els 500m. en braça, així com les proves de relleus, cap de les quals, ni en metres ni en iardes, van tenir cabuda en aquest primer llistat de rècords de la FINA.
La falta dels 800m.lliures es pot explicar perquè així com les 880 iardes eren la meitat de la milla, la meitat dels 1.500m. serien 750m., i, naturalment, no es va veure amb bons ulls homologar una aital distància. Diguem que fins i tot es va discutir sobre la possibilitat d’allargar la prova de fons fins els 1.600m., per tal de poder igualar-la a la milla, nedant els seus submúltiples, és a dir, un octau, 200m.; un quart, 400, i la meitat, 800m, tal i com es feia amb la milla, nedant un octau, 220 iardes; un quart, 440, i la meitat, 880. Finalment, però, es va optar per la distància més, diguem-ne “rodona”, del quilòmetre i mig. Més difícil és d’explicar (i no en podem pas donar cap, d’explicació) a la resta de proves que es van quedar sense rècord oficial, algunes de les quals, com anirem explicant, es van anar incorporant a poc a poc al “Llibre d’Or de la FINA”, el llibre on aquesta màxima organització de la natació mundial va inscrivint els successius rècords mundials que es van superant, per a que en quedi constància de futures generacions.
Cal dir que en aquest primer llistat de rècords no es va fer cap distinció sexista, és a dir, hi havia les mateixes distàncies per a homes que per a les dones. Les distincions van arribar més tard, però van existir, en canvi, en els programes de les competicions nacionals i internacionals, com els JJ.OO., en les quals, per exemple, mai s’han programat, i continuen sense programar-se els 1.500m.crol dones, o els 4x200m.crol dones, que no van començar a disputar-se fins als Jocs d’Atlanta-1996.
Alguns dels primers rècords que es van homologar per part de la FINA van ser aconseguits en els JJ.OO. de Londres, aquell mateix estiu del 1908. D’altres, però (entre els quals alguns de prou antics, com pot ser el de les 220 iardes, aconseguit el 1903) van ser homologats “retrospectivament” tenint en compte, evidentment, les garanties de fiabilitat que en les quals s’havien aconseguit. En les proves olímpiques, però, es van homologar els temps que van aconseguir els respectius guanyadors.....excepte quan el guanyador no era britànic, la qual cosa fa dubtar (i no poc) de la tant lloada “esportivitat anglesa”.
Ens expliquem : rècords mundials homologats per als britànics Henry Taylor en els 400 i 1.500m.lliures, i Frederick Holman en els 200m.braça, guanyadors de les seves respectives proves, encetant el “Llibre d’Or” en aquestes tres proves; cap homologació de rècords, en canvi, per al nord-americà Charles Daniels, guanyador dels 100m.lliures en 1,05”6 (rècord oficial de l’hongarès Zoltan von Halmay, 1,05”8 el 1905) ni per a l’alemany Arno Biebertsein, guanyador dels 100m. esquena en 1,24”6, prova en la qual, com en els 400-1.500m.lliures i 200m.braça, tampoc hi havia encara cap rècord homologat. ¿ D’on sortia aquesta discriminació ?. No ho sabem però no deixa de ser curiós que els acceptats com a rècords havien estat aconseguits per nedadors britànics, mentre ni Daniels, ni Bieberstein, ho eren, i ja hem dit que els britànics dominaven completament la natació d’aquells inicis de segle.
Tots aquests rècords es podien homologar únicament en piscines que reunissin certes condicions establertes per la mateixa FINA : aigües mortes o tancades, és a dir, sense cap mena de corrents i amb un mur on els participants poguessin girar amb totes les garanties; Si a Londres-1908 les proves van disputar-se en una piscina de 100m.de llargada, perfectament amidada, i delimitada per uns murs, les d’Estocolm-1912 Anvers-1920 i Amsterdam-1928 no es van disputar en cap piscina regular (a Estocolm va ser en un dels dics del port; a Anvers en un dels fossats de l’antiga fortalesa de la ciutat, i a Amsterdam en un dels dics del riu Zuiderzee) encara que les mides de la piscina eren ben exactes en els tres casos, i sense cap mena de corrent, per la qual cosa es van poder homologar els rècords aconseguits.
Es van considerar com a piscines de mides de llargada reglamentària, les compreses entre les 25 iardes (22’859m.) i els 100m. per a les proves de qualsevol estil compreses entre les 100 iardes i els 500m., mentre per a les proves més llargues de 500m calia una piscina de, com a mínim, 50m. de llargada. Malgrat tot, cal dir que els rècords també es podien superar, i homologar, sense cap necessitat de “tocar” el mur a l’arribada, és a dir, per exemple, un nedador podia superar el rècord dels 400m. nedant una prova de 500 iardes en una piscina de 25 iardes, pel “senzill” (i anecdòtic, afegiríem nosaltres) procediment de tocar una corda amb banderoles posada a l’amplada de la piscina en la marca dels 400m. (400m. = 17 llargs de 25 iardes + 11’397 metres).
També hi havia una certa permissibilitat en el que ateny a la composició de l’aigua, una dada sobre la qual el reglament no deia absolutament res, amb la qual cosa va resultar que es podien superar rècords mundials en aigua dolça, que era el més normal, però que també es podia fer en piscines d’aigua salada o aigua salobre (és a dir, piscines amb una barreja, a parts indeterminades, d’aigua dolça i salada) un factor que avantatjava, i no poc, els nedadors, en afavorir la seva flotació (excepte, potser, en el cas dels bracistes, on la major flotació els podia fer treure els peus fora l’aigua, amb el consegüent desavantatge). Respecte del major avantatge de l’aigua salada sobre la dolça, esmentem el cas citat pel periodista francès François Oppenheim del nedador Yan Matussiere que l’estiu del 1959 va nedar tres 1.500m.crol en piscina de 50m., successivament, i en l’espai d’un mes, 20,54”3 (Berlín, aigua dolça); 19,37”7 (Alger, aigua de mar) i 20,54”2 (Varsòvia, altre cop en aigua dolça) creiem que sobren els comentaris.
Evidentment, les distàncies admeses a homologació van anar variant segons la FINA anava veient la necessitat de fer-ho. Entre el 1930 i el 1940 s’amplia força el nombre de proves admeses a figurar en el “Llibre d’Or de la FINA”. El 1930 s’oficialitza la prova dels 800m.lliures, dones i homes; el 1932, coincidint amb la disputa dels JJ.OO. de Los Angeles, és el torn de les dues primeres proves de relleus, els 4x100m.lliures dones, i els 4x200m.lliures homes. El 1934, una altra prova de relleus, les 4x200 iardes lliures, només homes (aquesta prova, juntament amb la dels 4x200 metres, es va considerar com una prova de 800m., i, per tant, s’havia de superar el rècord en un piscina de 50m.).
El 1936 és el torn de dues altres proves de relleus, els de les 4x100 iardes i els 4x100 metres lliures, dones i homes, i el 1939, finalment, li toca el torn a les proves de 100 iardes en esquena i braça, igualment en dones i homes. D’aquesta manera, en iniciar-se la II Guerra Mundial, el llistat de proves admeses en aquest “Llibre d’Or” és el següent : en metres : 100, 200, 300, 400, 500, 800, 1.500, 4x100m. i 4x200 lliures; 100, 200 i 400 esquena, i 100, 200, 400 i 500 braça. En iardes : 100, 220, 300, 440, 500, 880, 1.000, 1.760, 4x100 i 4x200 lliures; 100 i 150 esquena, i 100 i 200 braça. En total, doncs, 16 prives en distàncies mètriques, i 14 en iardes.
Pel que diu respecte de la llargada de les piscines, cal dir que a partir del 1928 es van reglamentar una mica més les mides oficials, que van passar a ser, únicament, les de 25, 33’33, 50, 100 i 110 iardes; i 25, 33’33, 50 i 100 metres per a qualsevol prova, i de 100 o 110 iardes i 50 i 100 metres, per a distàncies de més de 500 metres.
Una variació encara que únicament va afectar la prova dels 100m. quan el 1936 la FINA va decidir que els rècords de l’hectòmetre, en qualsevol estil, no es podrien aconseguir en piscines de 25 iardes, com es permetia fins aquell moment, sinó, com a mínim, en les de 25 metres. Aquesta decisió, que es va revocar a partir del 1946, no va permetre homologar un extraordinari rècord aconseguit el 1944 per l’esquenista nord-americà Adolph Kiefer, 1,02”4 en p.25 iardes, un temps que en piscina de 25m. no va poder ser superat fins el 1955, quan el francès Gilbert Bozon va aconseguir 1,02”1, homologat com a darrer rècord mundial en piscina curta.
Després de la II Guerra Mundial, el 1946, es van acceptar els rècords de relleus sobre 3x100 estils, iardes i metres (esquena, braça o papallona, i crol), tant en dones com en homes, mentre el 31 de desembre del 1948, i en acompliment d’acords presos en el Congrés de la FINA que s’havia celebrat a Londres, s’admetia un primer gran retall. A partir del primer de gener del 1949 es deixaven d’homologar els rècords mundials dels 300, 500 i 1.000m.crol; els 400m. esquena, i els 400 i 500m.braça, així com en les 300, 500 i 1.000 iardes crol, en dones i homes. Canvi, també en els dos relleus de 4x200m. lliures, iardes i crol, doncs en lloc de ser considerada, com ho havia estat fins aleshores, com una cursa de 800 iardes o 800 metres, passava a ser-ho con una successió de 4 curses de 200 iardes o metres, amb la qual cosa es permetia la seva homologació en piscines de 25 iardes o metres, i no únicament en les de 50.
Dos anys després, el 31 de desembre del 1951 es van deixar d’homologar definitivament els rècords dels 500m.crol, les 150 iardes esquena, i les 200 iardes braça, dones i homes. D’aquesta manera, el llistat de rècords homologats per la FINA s’escurçava una mica més, i estava formada per : 100, 200, 400, 800, 1.500, 4x100 i 4x200 metres crol; 100 i 200m.braça i esquena, i 3x100m.estils, i, en iardes, les 100, 220, 440, 880, 1.760, 4x100 i 4x200 crol; 100 i 220 en braça i esquena, i les 3x100 estils, és a dir, un total de 24 proves, 12 en metres i 12 en iardes.
1r.de gener del 1953. Grans canvis en el “Llibre d’Or” de la FINA, com a conseqüència dels acords establerts en el Congrés que havia tingut lloc mesos abans en el marc dels JJ.OO. de Helsinki-1952. La separació dels estils de braça i papallona (fins aquell moment considerades com a dues variants d’un mateix estil, el de braça) dóna lloc a que s’inscriguin noves proves, tant en dones com en dones. Són admeses les proves de 100 i 200m.papallona (al costat de les de 100 i 200m.braça) així com les 220 iardes en esquena, braça i papallona, alhora que s’admet també la prova de les 400 iardes i 400m.estils individual (papallona, esquena, braça i crol) mentre els relleus de 3x100 iardes i metres estils son transformats en 4x100 iardes i 4x100 metres estils (esquena, braça, papallona i crol).
1r.de maig del 1957. En una decisió no gaire ben entesa, la FINA aprova que a partir d’aquesta data els rècords mundials només puguin ser homologats en piscines de 50 metres o 55 iardes. La discussió feia temps que s’havia encès entre dos bàndols : els qui demanaven la supressió dels rècords en piscina petita, amb la finalitat d’acabar amb el “caos” que suposava poder superar els rècords mundials de les distàncies més curtes (fins els 400m.) tant en piscines curtes (25 o 33’33 iardes o metres) com en les llargues, (50m. o 55 iardes) i els qui demanaven poder tenir dues llistes de rècords mundials, una en piscines curtes, i una segona en piscines llargues. Demostrant un cop més la seva habitual passivitat (demostrada ja en manta ocasió) la FINA, tot al·legant que seria una incongruència el tenir dos llistes de rècords mundials se’n surt amb la seva, i reglamenta que únicament es puguin homologar els rècords mundials en piscina “llarga”, 50m. o 55 iardes. Nova errada de la FINA, que amb aquesta menció expressa de la llargada de les piscines, 50m. o 55 iardes, elimina la possibilitat de superar rècords mundials en piscines més llargues.
Per a l’anecdotari dels rècords, diguem que això va impedir l’homologació de dos rècords mundials, aconseguits en una competició disputada el 1957 a la piscina d’aigua de mar i 100m. de llargada de Waikiki, a Honolulu, uns 2,17”7 en els 200m.crol de l’australiana Dawn Fraser, i uns 10,24”3 de la seva compatriota Lorraine Crapp en els 800m.crol, l’homologació dels quals va ser rebutjada per la FINA en base a que la piscina no era “reglamentària”, sense tenir en compte que la piscina desavantatjava més del que avantatjava les nedadores en no poder fer tants viratges.
Amb aquesta nova reglamentació quedaven obsolets els rècords de les 100 iardes, així com dels seus múltiples i relleus corresponents, mentre les proves en metres van ser doblades pel seus corresponents en iardes. En total, deixen de ser homologats els rècords mundials de la distància més curta i més llarga de crol, les 100 iardes i la milla anglesa en crol; les 100 iardes en esquena, braça i papallona; les 400 iardes estils, i els relleus de 4x100 i 4x200 iardes crol i 4x100 iardes estils. Les distàncies en les quals s’homologuen els rècords mundials són ara, doncs, un total de 30, 15 en metres i altres 15 en iardes : 100, 200, 400, 800, 1.500, 4x100 i 4x200m.crol; 100 i 200m. en esquena, braça i papallona; 400m.estils, i 4x100m.estils, mentre, en iardes es poden homologar les de 110, 220, 440, 880, 1.650, 4x110 i 4x220 iardes crol; 110 i 220 iardes en esquena, braça i papallona; 440 iardes estils, i 4x110 iardes estils.
Per primer cop la FINA es mostra “sexista”, i en una decisió que no s’acaba d’entendre, deixa fora d’homologació en la categoria de les dones el 4x200 metres crol, i el seu corresponent en iardes, 4x220.
Durant els següents nou anys no hi ha cap canvi més per part de la FINA en aquest capítols dels rècords. El 1966, exactament a partir del 1r. de gener, la FINA reconeix, finalment, la prova curta d’estils, els 200m., per a dones i homes, iniciant la seva homologació, i aconseguint la seva disputa en el programa olímpic dels següents Jocs, a Ciutat Mèxic-1968.
Tres anys després, i a partir del 1r. de maig del 1969, la FINA es decideix a unificar les aigües. S’han acabat les aigües salades i/o salobres; s’han acabat piscines com la de North Sydney, que ha “ajudat” molts nedadors australians (encara que també els qui no ho són, però que hi han nedat) a superar molts rècords mundials. A partir d’aquell dia, passen a homologar-se únicament els rècords aconseguits en aigua dolça, unificant, d’aquesta manera, un altre dels factors fins a cert punt distorsionaven el valor dels rècords.
La dècada dels 70 únicament ens aporta un canvi en aquest camp de l’homologació dels rècords. Si en els Jocs de Tokio-1964 i Ciutat Mèxic-1968 ja s’havien provat alguna ”maquineta” destinada a millorar la qüestió del cronometratge, alhora que a contribuir a millorar el sistema de classificació que tant “enyoraven” els nord-americans que a Roma-1960, sense la “maquineta” havien vist (sempre segons ells, està clar) com els jutges li “birlaven” la victòria dels 100m.crol a Lance Larson, i que quatre anys després, a Tokio-1964, ja amb una d’elles, havia permès, contra el parer dels jutges d’arribada, dictaminar que l’alemany Hans-Joachim Klein havia arribat abans que el nord-americà Gary Ilmann, ambdós acreditats amb les mateixes dècimes, però separats per unes escasses centèsimes.
A poc a poc, però, aquells “artefactes” s’havien anat perfeccionant i imposant, primer en els estadis d’atletisme, després a les piscines, de manera que a les envistes del Jocs de Munic-1972, el sistema estava perfectament “engreixat” i disposat a imposar-se totalment, eliminant definitivament les imperfeccions humanes del sistema manual. Entenent-ho perfectament, la FINA s’afanya a aprovar el nou sistema de cronometratge i classificació, aprovant que a partir del 1r.de gener de l’any olímpic, 1972, els rècords mundials ja no s’homologarien en dècimes de segons, sinó que es tindrien en compte les centèsimes. Malgrat tot, i tenint en compte que molts països no havien tingut temps de “posar-se al dia” en aquest camp del “cronometratge electrònic”, va donar un temps prudencial de coll, sis mesos, per a aquesta nova transformació, i en aquest període de sis mesos (1r.de gener al 1r.de juny del 1972) també homologa els rècords mundials en dècimes.
No torna a haver-hi cap més canvi fins el 1r.de gener del 1983, quan, finalment, la màxima organització mundial de la natació acaba per incloure la prova dels 4x200m. crol dones en el seu “Llibre d’Or”, una prova que encara que no era gaire popular en el programa de natació (en realitat molt pocs països la disputaven en els seus campionats nacionals) pretenia igualar el programa de dones i homes. La prova, però, va tenir un ràpid desenvolupament, programant-se, aquell mateix 1983, en els Europeus de Roma, i en d’altres competicions internacionals, fins que el 1996 va ser inclosa definitivament en els Jocs d’Atlanta.
Els avantatges del sistema electrònic de cronometratge van afavorir la disputa d’una prova, la dels 50m.crol, que fins aquell moment no s’havia pogut imposar en l’àmbit internacional per la resistència de la FINA a admetre-la oficialment en els seus programes, adduint que les arribades d’aquesta prova serien molt, massa, ajustades, dificultant tant el cronometratge com, sobretot, la classificació de les arribades. Des de feia molts anys, aproximadament a partir de la dècada dels 50, alguns països (entre els quals la veu del seleccionador nacional espanyol, Enrique Ugarte era una de les més importants) havien demanat regularment a la FINA l’oficialitat d’aquesta prova, per tal d’incloure-la en el programa oficial de les competicions internacionals, una oficialitat a la qual la FINA sempre s’hi havia resistit, sense tenir en compte els arguments de la part contraria, sobretot tenint en compte que la prova dels 100m.llisos d’atletisme era tant o més complicada de cronometrar i classificar, però era una de les proves més importants, si no la més important, del programa atlètic.
El cronometratge electrònic, tanmateix, havia deixat sense arguments els “assenyats barons” de la FINA, i aquests, des del 1979 permetien que, de manera extraoficial però, es parlés de “millors temps mundials” en aquesta prova dels 50m. Des d’aquell moment, la prova s’havia anat imposant, i, com és natural, ben aviat es va disputar en els campionats nacionals de nombre de països, i fins i tot en algunes competicions internacionals no oficials de la FINA, fins que el 1986 la va declarar oficial, homologant els seus rècords, i fins i tot ja va permetre la seva inclusió en el programa dels Mundials d’aquell any a Madrid, primera gran competició on aquesta prova va ser oficial per primer cop.
1991 és un altre dels anys clau per a la natació mundial. Aquell any, i a partir del 1r. de març, la FINA acceptava esmenar l’errada que va tenir trenta-quatre anys abans, quan no va voler acceptar dos llistats de rècords mundials, un de piscines curtes, 25m., l’altre de piscines llargues, 50m. El què no va voler el 1957 es va veure obligada a fer el 1991, davant de la important proliferació de competicions en piscina curta, i a la corresponent pressió de les diferents federacions nacionals, que hi tenien un gran interès, considerant-les com una gran possibilitats de difusió del nostre esport.
Com havia fet amb la prova dels 50m.crol, la FINA havia començat a admetre “millors temps mundials” en les proves de piscina curta, fins que, davant la pressió dels seus afiliats, va cedir a fer-les oficials, homologant els seus rècord i organitzant els Campionats Mundials en piscina curta, la primera edició dels quals es va disputar el desembre del 1993 a Palma de Mallorca, amb un gran èxit, que ha anat creixent a mida que han passat les seves edicions. El repertori de proves homologables com a rècords mundials és el següent : 50, 100, 200, 400, 800, 1.500, 4x100 i 4x200m.crol; 50, 100 i 200m.esquena, braça i papallona; 100, 200 i 400m.estils, i 4x100m.estils, tant per a dones com per a homes. De forma incomprensible, han deixat fora de l’oficialitat dues proves de relleus, els 4x50m. crol i estils, que continuen dins de la denominació de “millors temps mundials”, encara que són molt nedats, i fins i tot la LEN va decidir-se, des de bon principi, a homologar-los oficialment.
L’exemple dels 50m.crol ben aviat va ser seguit per la disputa d’aquesta distància en la resta d’estils. La proliferació de les proves en piscina curta, amb la inclusió dels 50m. dels quatre estils en el programa d’aquestes competicions, que van demostrar agradar força als afeccionats, va fer que a poc a poc es comencessin a disputar també en piscina llarga. El 1991 la FINA va programar la disputa d’una jornada prèvia als Campionats Mundials de Perth, en la qual van disputar-se els 50m.esquena, braça i papallona, i uns 4x50m.crol, que tot i tenir molt poca participació, va servir per a demostrar que, sens cap dubte, podien tenir el seu lloc en els programes de natació.
Malgrat tot, la FINA, sempre molt conservadora, i amb una ja crònica resistència a augmentar el programa de proves oficials, no va decidir-se fins a finals de segle, més exactament el 1999, per a fer oficials aquestes tres proves de 50m., aprovant l’homologació dels seus respectius rècords mundials. El què no s’ha aconseguit encara és programar-les com a proves olímpiques, un altre camp on la FINA sempre ha estat molt discreta, i fins i tot contraria a demanar l’augment del programa olímpic de proves, malgrat l’avantatge que hi té, per exemple, l’atletisme. En canvi, sí han estat incloses, per exemple, en el programa dels Europeus des de la seva edició dels 1999 a Istanbul, així com en d’altres grans competicions internacionals i campionats nacionals de gran nombre de països.
Fins aquí, doncs, tots els avatars que ha patit aquesta noció de “rècord” en el nostre esport.
Guillem Alsina
No hay comentarios:
Publicar un comentario