Empecé nadando allá por el 84 en las Piscinas Palau de Benicarló (Castellón) para más tarde formar parte del equipo de natación del CLUB ATLETISME BAIX MAESTRAT. 
Entradas
Vaya la que se ha acabado montando con los bañadores.
La FINA ni supo gestionar la aparición de estos bañadores, ni su evolución, y ahora menos su prohibición.
Antes de los JJOO de Pekín, Speedo sacó un "superbañador", el llamado LZR, el problema era que el precio de estos bañadores eran escandalosos (creo recordar 800€) y nadie aseguraba que pudieran tener el suficiente stok para cubrir la demanda de todos los nadadores olímpicos pero... no pasó nada, se permitieron, supongo que como todos los americanos y australianos (sponsorizados por Speedo), federaciones con más poder en la FINA, iban a tenerlos, pues no había problema, que se J..n los demás. Y sí, flipamos con los récords y vimos como la natación (también ayudada por la brutal azaña de Phelps) estaba en boca de todo el mundo.
Luego, otras pequeñas marcas empezaron a hacer márqueting de sus productos, esponsorizando a nadadores y federaciones fueron quitandole mercado a speedo, e incluso destronando algún récord mundial (hablamos de jaket y blueseventy)-no se si se escribe así) y entonces llegó el BUUUMM!!!: Ctos de Europa en piscina corta, un sinfin de récords, nadadores usando tres bañadores uno encima del otro, ya que éte mejoraba su flotabilidad, y saltó la alarma.
La FINA pareció actuar bien, y después del escándalo del Europeo, sacó unas normas muy claras sobre el uso de bañadores y sobre la flotabilidad que debían tener: sólo un bañador, 1 newton de flotabilidad, no más de 1 milímetro de grosor, etc...
y aquí llegó el problema, Speedo y las Federaciones USA y AUS ejercen presion al ver que sus ventas disminuian en picado y que sus nadadores pueden quedar en entredicho en futuras competiciones (ya se habian olvidado que en Pekín, ellos pudieron nadar con un bañador, también de última generación, y muchos otros no). Entonces nos dicen que en el 2010 una serie de bañadores quedarán prohibidos, pero curiosamente en esta lista solo aparecen la competencia directa a Speedo, porque hay otros bañadores descendientes del triatlon que no se prohiben, y por supuesto el LZR no aparece en esta lista.
Bueno, mal, pero claro, en el 2010, estos bañadores mueren.
Sigue pasando el tiempo y siguen sin vender, se acerca el mundial y ven que sus nadadores van a perder... Pues solución, otra reunión, otra polémica decisión, ahora los prohibimos a partir de ya. ALA!!!! están locos o qué??? cuando a una empresa le das permiso para vender sus bañadores hasta una fecha, esta hace un estudio de mercado y saca tirada de bañadores, no se pueden prohibir porque estos bañadores van a coger polvo en un almacén y la demanda a FINA será inminente (además de intereses de dinero por parte de la Federación, ya que una de las marcas perjudicadas es la patrocinadora de la Federación Italiana y del Mundial que se celebrará en Agosto en Roma)y otra vez el circo montado... ahora si que valen.
Mientrastanto los nadadores sin saber que hacer, los usan a destajo porque los prohiben, los guardan porque ahora si los van a permitir, y para acabarla de liar la han cagado con el eurojunior, sacando una notificación de la LEN (liga europea de natación) que los prohibe para el europeo junior. Automáticamente los nadadores se compran un bañador competitivo que sea "legal" para esa competición, estamos hablando de 400€, y cuando ya lo tienen...suenan las trompetas del circo, la FINA rectifica a la LEN y ahora SÍ se pueden usar, por lo que los nadadores se han quedado con un bañador de 400€ en el armario que no van a usar porque por supuesto quieren competir con el mejor material posible en un Europeo.
VERGUEEENNNZZAAAA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Mostrando entradas con la etiqueta artículos. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta artículos. Mostrar todas las entradas
domingo, 28 de junio de 2009
domingo, 29 de marzo de 2009
LA OTRA CARA DE LA DERROTA
No consigo conciliar el sueño. Las mismas imágenes se repiten una y otra vez. En el hall de un hotel una nadadora conversa por teléfono, su frustración es evidente, no disfruta con la natación, se levanta y con lágrimas en los ojos se dirige hacia sus compañeros de equipo. Quizá ellos aplaquen su angustia. En la piscina otro nadador se abraza desesperadamente a su madre, llora con amargura, las cosas no han ido como él esperaba.
En un rincón la frustración se apodera de otro chico, sus padres se han gastado más de 400 euros en el bañador que tanto ansiaba, nada más y nada menos que el famoso LZR, el mismo con el que Michael Phelps consiguió 8 medallas en Pekín. El no quería ser menos, no comprende lo sucedido, ha subido varios segundos de marca y está decepcionado.
Es la cara amarga del deporte, la derrota, todos los deportistas lo han padecido en alguna ocasión, actúa como un virus que se apodera de ti y te hace vulnerable. La ira, la desesperación, la apatía son algunos de sus síntomas. Contener y reducir sus efectos debe ser prioritario en nuestra preparación.
Dotado de una técnica envidiable, que compensaba su falta de estatura, Pablo Morales fue durante años ídolo de la natación norteamericana. Estudioso y solidario como pocos tuvo en Michael Gross a su mayor rival. En los juegos Olímpicos de Los Ángeles no pudo conseguir el ansiado oro. El Albatros en 100 mariposa y Alex Bauman en 200 estilos le privaron del tal privilegio. Recordman Mundial y Campeón del mundo en Madrid 86, tuvo en el oro olímpico su asignatura pendiente.
Después de unos años dedicados al estudio se graduó en 1987 en Filología Inglesa y recibió el premio de Stamford que distingue a sus mejores estudiantes. En 1988 sufre un nuevo revés y no logra la clasificación para los Juegos de Seúl, sin duda una nueva decepción en su palmarés. Lejos de amilanarse regresa de nuevo a los entrenamientos y el destino le concede una nueva oportunidad en las pruebas de selección estadounidenses. En 1991, en Indianápolis logra la 8ª mejor marca mundial y obtiene el billete para Barcelona. La piscina Picornell se convierte en el escenario perfecto, ha regresado para hacer realidad su sueño, conseguir el máximo galardón, la medalla que un día le arrebató Michael Gross.
Estoy convencido que la derrota esconde otra cara, la del éxito. Solo venceremos si somos capaces de asimilar que hemos sido vencidos. Pablo Morales, es un ejemplo más de superación. Como otros muchos campeones, lo tuvo muy claro, cejó en su empeño y luchó hasta conseguirlo.
Ayudar a los nadadores a tolerar mejor las derrotas requiere de nuestra ayuda. Las siguientes reflexiones podrían ser de utilidad:
1- Utiliza y asume la derrota en tu propio beneficio. Saca partido de las experiencias vividas y aprende de tus errores.
2- Sus posibilidades como herramienta para lograr el éxito son infinitas.
3- Puede ser tu mejor consejero. Te ayudará a mejorar y hacer lo adecuado.
4- Debe ser elemento para impulsar la superación.
5- Te invita a soñar de nuevo, a entrenar con mayor determinación y a superar las dificultades.
6- Los altibajos en el deporte son naturales. Todos los deportistas han pasado por ellos y es imposible tener siempre éxito
7- Cuando se te presenten las dudas, te puede ayudar el visionar videos o leer historias de atletas que consiguieron hacer realidad sus ilusiones, después de muchos fracasos.
8- Ten siempre presente que aquellos que obtienen mayor número de victorias son en muchas ocasiones los que en más ocasiones han perdido.
9- Lo más importante es tu actitud y el trabajo diario. Utilizar un bañador de última generación, puede ayudarte a conseguir tus metas, pero nunca podrá sustituir a una buena preparación.
Convertir la derrota en una eventual victoria será el desafío. ¿Aceptas el reto?
Agustín Artiles Grijalba (Champi)
Documento sacado de NOTINAT
En un rincón la frustración se apodera de otro chico, sus padres se han gastado más de 400 euros en el bañador que tanto ansiaba, nada más y nada menos que el famoso LZR, el mismo con el que Michael Phelps consiguió 8 medallas en Pekín. El no quería ser menos, no comprende lo sucedido, ha subido varios segundos de marca y está decepcionado.
Es la cara amarga del deporte, la derrota, todos los deportistas lo han padecido en alguna ocasión, actúa como un virus que se apodera de ti y te hace vulnerable. La ira, la desesperación, la apatía son algunos de sus síntomas. Contener y reducir sus efectos debe ser prioritario en nuestra preparación.
Dotado de una técnica envidiable, que compensaba su falta de estatura, Pablo Morales fue durante años ídolo de la natación norteamericana. Estudioso y solidario como pocos tuvo en Michael Gross a su mayor rival. En los juegos Olímpicos de Los Ángeles no pudo conseguir el ansiado oro. El Albatros en 100 mariposa y Alex Bauman en 200 estilos le privaron del tal privilegio. Recordman Mundial y Campeón del mundo en Madrid 86, tuvo en el oro olímpico su asignatura pendiente.
Después de unos años dedicados al estudio se graduó en 1987 en Filología Inglesa y recibió el premio de Stamford que distingue a sus mejores estudiantes. En 1988 sufre un nuevo revés y no logra la clasificación para los Juegos de Seúl, sin duda una nueva decepción en su palmarés. Lejos de amilanarse regresa de nuevo a los entrenamientos y el destino le concede una nueva oportunidad en las pruebas de selección estadounidenses. En 1991, en Indianápolis logra la 8ª mejor marca mundial y obtiene el billete para Barcelona. La piscina Picornell se convierte en el escenario perfecto, ha regresado para hacer realidad su sueño, conseguir el máximo galardón, la medalla que un día le arrebató Michael Gross.
Estoy convencido que la derrota esconde otra cara, la del éxito. Solo venceremos si somos capaces de asimilar que hemos sido vencidos. Pablo Morales, es un ejemplo más de superación. Como otros muchos campeones, lo tuvo muy claro, cejó en su empeño y luchó hasta conseguirlo.
Ayudar a los nadadores a tolerar mejor las derrotas requiere de nuestra ayuda. Las siguientes reflexiones podrían ser de utilidad:
1- Utiliza y asume la derrota en tu propio beneficio. Saca partido de las experiencias vividas y aprende de tus errores.
2- Sus posibilidades como herramienta para lograr el éxito son infinitas.
3- Puede ser tu mejor consejero. Te ayudará a mejorar y hacer lo adecuado.
4- Debe ser elemento para impulsar la superación.
5- Te invita a soñar de nuevo, a entrenar con mayor determinación y a superar las dificultades.
6- Los altibajos en el deporte son naturales. Todos los deportistas han pasado por ellos y es imposible tener siempre éxito
7- Cuando se te presenten las dudas, te puede ayudar el visionar videos o leer historias de atletas que consiguieron hacer realidad sus ilusiones, después de muchos fracasos.
8- Ten siempre presente que aquellos que obtienen mayor número de victorias son en muchas ocasiones los que en más ocasiones han perdido.
9- Lo más importante es tu actitud y el trabajo diario. Utilizar un bañador de última generación, puede ayudarte a conseguir tus metas, pero nunca podrá sustituir a una buena preparación.
Convertir la derrota en una eventual victoria será el desafío. ¿Aceptas el reto?
Agustín Artiles Grijalba (Champi)
Documento sacado de NOTINAT
miércoles, 25 de marzo de 2009
ODIO LA PALABRA "NO PUEDO"
Con mis reglas de entrenamiento, el SOLO título de este artículo me castiga con 20 lagartijas, y calculo que al final de escribir sobre este tema, van a ser mucho más del número inicial. Pero estoy dispuesto a pagar el precio por mis amigos.
Durante años, en nuestros entrenamientos, hemos sostenido una política estándar de pensamiento positivo, tanto para los nadadores COMO para los entrenadores. Hacemos esto para animar a cada uno y para que no reaccionen a las cosas con una respuesta instintiva y negativa, además de enseñarles a empezar a pensar como atletas. La regla es simple: Si cualquier persona dice "NO PUEDO” u "ODIO," que sea hombre o mujer deberá salir de la piscina (o pararse al lado de la piscina si es el entrenador) y hacer 10 lagartijas. Esto no suena como la gran cosa, sin embargo, para los nadadores oír una serie o un “set”, y responder automáticamente con "odio esto" o, "no puedo hacer esto," es algo que sucede a menudo.
Se instituyó esta política hace muchos años cuando comencé a ser entrenador. Como entrenadores, nos esforzamos dar unos ‘’sets’’ interesantes y desafiadores que inspiran, motivan, enseñan, y cautivan a nuestros nadadores. Sin embargo, de vez en cuando, al escuchar 10 x 400 entra el silencio. ¿O lo mismo al oír 10 x 200 mariposa? Bueno, admítalo. Muchos de ustedes leyeron esos sets y se quejaron por instinto en el interior. ¿Todavía, no? ¿Bueno, qué les parecen 3 x 1000 o el siempre divertido 100 x 100? El que sea el ‘’set’’ que le molesta, como atletas, siempre habrá uno eventualmente que deben de hacer y no le gusta hacer. Es el TRABAJO de los entrenadores hacer que los atletas hagan las cosas que no quieren hacer. ¿Si todos los ‘’sets’’ en la práctica fueran cosas con los cuales se siente uno bien, o que sean muy fáciles y suaves, ’’sets’’ sobre los cuales siempre tiene uno el control... entonces realmente no estaría entrenando?
Como entrenador, nada me desinfla más, que después de tomar el tiempo para escribir la práctica y pensarla bien, escribir una práctica que yo como atleta hubiera apreciado, escuchar el atleta con estos comentarios "Ughhh... odio eso,’’ al momento de dar la práctica al grupo de nadadores. Al diseñar una práctica, mi meta no es escribir unos ‘’sets’’ estándares, sino crear ‘’sets’’ que hacen que los nadadores piensen, que lastimarán probablemente, y que serán desafiadores y difíciles de terminar. Incluso el estándar 10 x y algo desafía SI el atleta lo hace realmente -- con la comprensión que este ‘’set’’, no es la tarea siguiente presentada, sino una oportunidad. Ese ‘’set’’ NUNCA estará aquí otra vez. Si no se hace bien se pierde la oportunidad de hacerlo lo mejor posible. La oportunidad de que este ‘’set’’ lo mueva más cercano a sus metas en ese día se va.
Los atletas, especialmente los nadadores, sienten a veces que porque nadan 8, 9, o 11 veces por semana, por allí piensan que siempre hay un montón de horas para tener una buena práctica. No es así. Piensan que porque hay TANTAS prácticas pueden escoger y elegir las que les gustan y quieren trabajar duro. Debido a esto, demasiadas veces cuando viene un ‘’set’’ que no es de los favoritos, esas palabras repugnantes llegan... o SALEN por instinto de sus bocas.
Cuando se presenta un nuevo ‘’set’’, un nuevo intervalo, o algo que SE DISEÑA para ser un desafío extremo, el pensamiento negativo es demasiadas veces la primera cosa que viene de adentro, "no puedo hacer eso." No es porque nunca ha hecho algo antes de que esto signifique que no podrá hacerlo HOY. ¡ES quizá HOY EL DÍA! Solo quizá. ¿O, si es incapaz de terminar el ‘’set’’ ENTERO... cuánto PUEDE hacer?
Un ejemplo. Digamos su MEJOR intervalo con salida hasta la fecha para 10 x 100 de libre es 1:10. El entrenador se para en frente del carril y dice... "BUENO, vamos a hacer 10 x 100 saliendo a 1:05... ¡VAYAN SOBRE ESTO, CREENLO Y LÓGRENLO!" Muy probablemente, su PRIMERA respuesta es pánico, o miedo, o una sensación que les dice que van a fracasar. ESTO es el instinto. Y mientras no es bueno, no es malo tampoco. Es la naturaleza humana. Como atleta tiene que combatir eso. Tiene que hablarse ADENTRO y decir que lo puede lograr, y sustituir la palabra NO PUEDE con la palabra PUEDO. Esto es el primer paso hacia quizá... solamente quizá... resolver el desafío de este ‘’set.’’
Ahora inténtelo. Pero, me atrevo a decirles que las palabras "YO PUEDO HACERLO", las dicen todavía con una connotación negativa. Puede fruncir el ceño y su frente, cerrar fuertemente sus dientes, haga lo que Usted piensa necesario hacer, pero apuesto que no podrá darme vuelta y dirá "¡PUEDE HACER ESO!" con una connotación negativa. ¿No puede hacerlo, puede usted? (BUENO... ¡10 MÁS para mí!) Intente este experimento al pensar en 10 x 200 mariposa. Diga "¡ME ENCANTA ESTE ‘’SET’’! BUENO, más negativamente esta vez... "¡ME ENCANTA ESTE SET!’’ ¿Difícil ser negativo cuando dice eso, verdad?
Regresando al ‘’set’’ de 10 x 100 saliendo a 1:05. Mientras su cerebro está gritando... ¿"QUÉ ES ESTO, BROMA, ESO ES RIDÍCULO? NO PUEDO HACER ESO," ya salen otra vez ruidosamente las palabras," yo puedo hacer esto." ¿Bueno y qué pasa si no las pueden hacer todas? ¿Bueno qué pasa si pueden hacer al menos 5 de ellos? Genial... es un comienzo. Y la próxima vez, hará quizá 6 o 7, o quién sabe... quizá 10. Tiene que darse la oportunidad de tener éxito, y una forma de tener esta oportunidad es hablarse A SI MISMO CON éxito.
Cuando un equipo adopta este tipo de filosofía, es realmente divertido. Mientras que no es realmente como chismeando, es divertido mirar un carril entero entrar en erupción, reírse y gritar a un compañero del carril… "¡DIJO LA PALABRA CON O!" Cuando esto se hace con la comprensión apropiada, el nadador se dará cuenta que la palabra apenas estalló hacia fuera, y saltará afuera de la alberca para hacer las 10 lagartijas, y otra vez a nadar. Llega a ser contagioso y, de una manera muy simplista, comienza realmente una atmósfera más positiva para entrenar.
Ahora, los nadadores se presentan siempre con desafíos del tipo siguiente. Declaraciones como, por ejemplo, "no puedo lograr esto" o "yo realmente no logro hacer este set." ¿Todavía se merecen la pena de las lagartijas? No. Mientras esas oraciones no me emocionan, no son respuestas instintivas. No salen, se pensaron, y eso es todo.
La vida está llena de cosas que no nos gustan hacer, y se dice que la gente acertada es la que HACE las cosas que no le gusta hacer, solamente porque NECESITA hacerlas.
BUENO... Pienso que el punto se entendió. Si Usted puede aprender a acercar cada tarea, aparentemente imposible con una actitud positiva, estará listo para lograr lo imposible. Si puede aprender a ver cada reto como una oportunidad para la grandeza más bien que como un obstáculo que le destinaron o dispararon encima, su vida (o la práctica) será como algo que está esperando cada día. A veces nuestros cerebros y nuestra capacidad de "hablarse a si mismo" son nuestros enemigos más grandes. Pero con cambiar el botón -- haciendo algo tan simple como NO PUEDE por "PUEDE," "ODIO" por "ME ENCANTA," podrá hablarse a si mismo para CUALQUIER cosa. Y no solamente es para la natación... es para la vida.
sacado de www.fena-equador.org
Durante años, en nuestros entrenamientos, hemos sostenido una política estándar de pensamiento positivo, tanto para los nadadores COMO para los entrenadores. Hacemos esto para animar a cada uno y para que no reaccionen a las cosas con una respuesta instintiva y negativa, además de enseñarles a empezar a pensar como atletas. La regla es simple: Si cualquier persona dice "NO PUEDO” u "ODIO," que sea hombre o mujer deberá salir de la piscina (o pararse al lado de la piscina si es el entrenador) y hacer 10 lagartijas. Esto no suena como la gran cosa, sin embargo, para los nadadores oír una serie o un “set”, y responder automáticamente con "odio esto" o, "no puedo hacer esto," es algo que sucede a menudo.
Se instituyó esta política hace muchos años cuando comencé a ser entrenador. Como entrenadores, nos esforzamos dar unos ‘’sets’’ interesantes y desafiadores que inspiran, motivan, enseñan, y cautivan a nuestros nadadores. Sin embargo, de vez en cuando, al escuchar 10 x 400 entra el silencio. ¿O lo mismo al oír 10 x 200 mariposa? Bueno, admítalo. Muchos de ustedes leyeron esos sets y se quejaron por instinto en el interior. ¿Todavía, no? ¿Bueno, qué les parecen 3 x 1000 o el siempre divertido 100 x 100? El que sea el ‘’set’’ que le molesta, como atletas, siempre habrá uno eventualmente que deben de hacer y no le gusta hacer. Es el TRABAJO de los entrenadores hacer que los atletas hagan las cosas que no quieren hacer. ¿Si todos los ‘’sets’’ en la práctica fueran cosas con los cuales se siente uno bien, o que sean muy fáciles y suaves, ’’sets’’ sobre los cuales siempre tiene uno el control... entonces realmente no estaría entrenando?
Como entrenador, nada me desinfla más, que después de tomar el tiempo para escribir la práctica y pensarla bien, escribir una práctica que yo como atleta hubiera apreciado, escuchar el atleta con estos comentarios "Ughhh... odio eso,’’ al momento de dar la práctica al grupo de nadadores. Al diseñar una práctica, mi meta no es escribir unos ‘’sets’’ estándares, sino crear ‘’sets’’ que hacen que los nadadores piensen, que lastimarán probablemente, y que serán desafiadores y difíciles de terminar. Incluso el estándar 10 x y algo desafía SI el atleta lo hace realmente -- con la comprensión que este ‘’set’’, no es la tarea siguiente presentada, sino una oportunidad. Ese ‘’set’’ NUNCA estará aquí otra vez. Si no se hace bien se pierde la oportunidad de hacerlo lo mejor posible. La oportunidad de que este ‘’set’’ lo mueva más cercano a sus metas en ese día se va.
Los atletas, especialmente los nadadores, sienten a veces que porque nadan 8, 9, o 11 veces por semana, por allí piensan que siempre hay un montón de horas para tener una buena práctica. No es así. Piensan que porque hay TANTAS prácticas pueden escoger y elegir las que les gustan y quieren trabajar duro. Debido a esto, demasiadas veces cuando viene un ‘’set’’ que no es de los favoritos, esas palabras repugnantes llegan... o SALEN por instinto de sus bocas.
Cuando se presenta un nuevo ‘’set’’, un nuevo intervalo, o algo que SE DISEÑA para ser un desafío extremo, el pensamiento negativo es demasiadas veces la primera cosa que viene de adentro, "no puedo hacer eso." No es porque nunca ha hecho algo antes de que esto signifique que no podrá hacerlo HOY. ¡ES quizá HOY EL DÍA! Solo quizá. ¿O, si es incapaz de terminar el ‘’set’’ ENTERO... cuánto PUEDE hacer?
Un ejemplo. Digamos su MEJOR intervalo con salida hasta la fecha para 10 x 100 de libre es 1:10. El entrenador se para en frente del carril y dice... "BUENO, vamos a hacer 10 x 100 saliendo a 1:05... ¡VAYAN SOBRE ESTO, CREENLO Y LÓGRENLO!" Muy probablemente, su PRIMERA respuesta es pánico, o miedo, o una sensación que les dice que van a fracasar. ESTO es el instinto. Y mientras no es bueno, no es malo tampoco. Es la naturaleza humana. Como atleta tiene que combatir eso. Tiene que hablarse ADENTRO y decir que lo puede lograr, y sustituir la palabra NO PUEDE con la palabra PUEDO. Esto es el primer paso hacia quizá... solamente quizá... resolver el desafío de este ‘’set.’’
Ahora inténtelo. Pero, me atrevo a decirles que las palabras "YO PUEDO HACERLO", las dicen todavía con una connotación negativa. Puede fruncir el ceño y su frente, cerrar fuertemente sus dientes, haga lo que Usted piensa necesario hacer, pero apuesto que no podrá darme vuelta y dirá "¡PUEDE HACER ESO!" con una connotación negativa. ¿No puede hacerlo, puede usted? (BUENO... ¡10 MÁS para mí!) Intente este experimento al pensar en 10 x 200 mariposa. Diga "¡ME ENCANTA ESTE ‘’SET’’! BUENO, más negativamente esta vez... "¡ME ENCANTA ESTE SET!’’ ¿Difícil ser negativo cuando dice eso, verdad?
Regresando al ‘’set’’ de 10 x 100 saliendo a 1:05. Mientras su cerebro está gritando... ¿"QUÉ ES ESTO, BROMA, ESO ES RIDÍCULO? NO PUEDO HACER ESO," ya salen otra vez ruidosamente las palabras," yo puedo hacer esto." ¿Bueno y qué pasa si no las pueden hacer todas? ¿Bueno qué pasa si pueden hacer al menos 5 de ellos? Genial... es un comienzo. Y la próxima vez, hará quizá 6 o 7, o quién sabe... quizá 10. Tiene que darse la oportunidad de tener éxito, y una forma de tener esta oportunidad es hablarse A SI MISMO CON éxito.
Cuando un equipo adopta este tipo de filosofía, es realmente divertido. Mientras que no es realmente como chismeando, es divertido mirar un carril entero entrar en erupción, reírse y gritar a un compañero del carril… "¡DIJO LA PALABRA CON O!" Cuando esto se hace con la comprensión apropiada, el nadador se dará cuenta que la palabra apenas estalló hacia fuera, y saltará afuera de la alberca para hacer las 10 lagartijas, y otra vez a nadar. Llega a ser contagioso y, de una manera muy simplista, comienza realmente una atmósfera más positiva para entrenar.
Ahora, los nadadores se presentan siempre con desafíos del tipo siguiente. Declaraciones como, por ejemplo, "no puedo lograr esto" o "yo realmente no logro hacer este set." ¿Todavía se merecen la pena de las lagartijas? No. Mientras esas oraciones no me emocionan, no son respuestas instintivas. No salen, se pensaron, y eso es todo.
La vida está llena de cosas que no nos gustan hacer, y se dice que la gente acertada es la que HACE las cosas que no le gusta hacer, solamente porque NECESITA hacerlas.
BUENO... Pienso que el punto se entendió. Si Usted puede aprender a acercar cada tarea, aparentemente imposible con una actitud positiva, estará listo para lograr lo imposible. Si puede aprender a ver cada reto como una oportunidad para la grandeza más bien que como un obstáculo que le destinaron o dispararon encima, su vida (o la práctica) será como algo que está esperando cada día. A veces nuestros cerebros y nuestra capacidad de "hablarse a si mismo" son nuestros enemigos más grandes. Pero con cambiar el botón -- haciendo algo tan simple como NO PUEDE por "PUEDE," "ODIO" por "ME ENCANTA," podrá hablarse a si mismo para CUALQUIER cosa. Y no solamente es para la natación... es para la vida.
sacado de www.fena-equador.org
martes, 10 de febrero de 2009
SOBRE LOS RECORDS, EL ANECDOTARIO. CASOS Y COSAS
Recientemente, Guillem Alsina, uno de los grandes de la natación, tanto por lo que consiguió en el agua, como lo que ha hecho luego fuera de ella (entrenador, cronista, directivo, árbitro...), anunciaba su retirada forzosa del colegio de árbitros (ya que por reglamento no se puede ser árbitro a determinada edad).
Lo mejor de todo es que a Guillem es imposible que le aparten del mundo de la natación y como ya venía haciendo durante muchos años seguirá dando la brasa con sus artículos sobre el mundo de las piscinas, actualmente podemos disfrutar de sus conocimientos en la ya famosa página de NOTINAT, donde escribe habitualmente tanto noticias, como artículos de interés.
Este es mi pequeño homenaje, uno de mis artículos preferidos, sobre la historia de la aparición de los records y formalización y unificación universal del reglamento de natación.
(al que no sepa catalán que se esfuerce un poco, que no es tan difícil entenderlo, ok???)
Rècord és una paraula anglesa que en el nostre esport ve a significar la millor prestació cronomètrica en una prova qualsevol.
En natació, aquesta noció de rècord no va tenir gaire importància fins el 1908, any en el qual es va fundar la FINA (Federation International de Natation Amateur). Abans, els temps aconseguits sobre una certa distància tenien un valor molt relatiu, degut, sobretot, a la diversitat de llocs on es disputaven les competicions, amb factors molt aleatoris (“piscines” més o menys ben amidades; aigües “mortes” o amb més o menys corrent; presència o absència de murs per a fer els viratges, etc., etc.), la qual cosa feia que fossin molt més importants els guanyadors de les curses que no pas el temps que s’havia fet.
Així, per exemple, les tres primeres edicions dels JJ.OO. van tenir lloc en condicions que no feien possible comparar els temps aconseguits en cadascuna d’elles : a Atenes-1896 es van disputar en un mar obert més aviat “gruixut”, i amb força onades, que fins i tot van fer perillar la vida dels participants; a París-1900, es van disputar en un tram del riu Sena, aprofitant una mena de resclosa, i amb una “piscina” on, segons uns, no hi havia cap mena de corrent, o era molt feble, mentre d’altres parlen de una certa força de la corrent, i que tampoc oferia gaires garanties en la seva correcta llargada finalment, en la de Saint Louis-1904, les proves van disputar-se en una mena d’estany d’aigües brutes, segons alguns fins i tot pudents, sortint des d’un pontó, que es balancejava perillosament quan els nedadors saltaven a l’aigua, mentre els viratges es feien, ben senzillament, tocant una corda penjada a l’amplada de la “piscina”.
El 1908, tot va canviar, però. La quarta edició dels JJ.OO. s’havia adjudicat a la capital anglesa, Londres, i la natació britànica era en aquell temps, juntament amb l’australiana i la nord-americana, una de les que podia presumir de tenir l’organització més moderna. Abans d’iniciar-se les proves de natació d’aquells Jocs, es van reunir en un dels salons del Manchester Hotel els delegats de deu països que havien enviat els seus nedadors a participar-hi. Sota la Presidència del britànic George Hearn, president de l’Amateur Swimming Association d’Anglaterra, els representants d’Alemanya, Anglaterra, Bèlgica, Dinamarca, Finlàndia, França, Hongria, Irlanda, País de Gal·les i Suècia, van fundar l’anomenada, abreujadament, FINA, amb tres objectius principals :
.- Establir un reglament unitari, no únicament per a les proves dels JJ.OO., sinó també per a totes les proves de natació, fossin internacionals o nacionals.
.- Controlar que els temps proposats com a rècords mundials, continentals, o nacionals, haguessin estat establerts de conformitat amb els reglaments, i, alhora, dur i conservar el llistat dels rècords mundials, en el que després va anomenar-se “Llibre d’Or de la FINA”.
.- Organitzar les competicions de natació dels JJ.OO.
D’aquests tres punts, el què ens interessa a nosaltres en aquest article és el segon, i veurem ara com s’ho va fer la FINA per a aconseguir-ho i quins han estat els canvis, i els avatars que ha patit aquesta noció de rècord, fins a aconseguit arribar a ser un dels seus més principals factors d’èxit (penseu només que seria la natació sense tenir el compte la noció de rècord en les diferents proves).
Tenint en compte que la natació estava dominada pels països anglo-saxons, però que també calia tenir en compte els països europeus, amb un nombre de participants molt importants, i que cada cop tenien més importància dins del nostre esport, la FINA va acceptar la possibilitat d’homologar rècords mundials en un ampli ventall de distàncies, mètriques, comunes als països europeus, però també en iardes, pròpies dels països de parla anglesa : la Gran Bretanya, amb els seus més importants “Dominions” (Austràlia, Canadà, i Sud-àfrica) i els Estats Units com els més importants.
D’aquesta manera, el primer llistat de rècords mundials que va homologar oficialment la FINA a partir del 1908, incloïa les següents distàncies : 14 proves en distàncies mètriques : 100, 200, 300, 400, 500, 1.000 i 1.500 lliures; 100, 200 i 400 esquena, i 100, 200, 400 i 500 braça, mentre n’hi havia només 11 en distàncies en iardes : 100, 150, 220, 300, 440, 500, 880, 1.000 i 1.760 (l’anomenada milla anglesa) en crol; 150 en esquena, i 200 en braça (diguem, però, que la prova de les 150 iardes lliures va ser retirada del llistat el 1920).
Mancances en aquest llistat de rècords : l’absència dels 800m.lliures, tenint en compte que s’homologaven les 880 iardes; la dels 500m.esquena, tenint en compte l’oficialitat dels 500m.braça; la de les 100, 220, 400 o 440 i 500 o 550 iardes en esquena i braça, tenint en compte que eren oficial les 100 iardes lliures, i els 200 i 400m. en crol, esquena i braça, i els 500m. en braça, així com les proves de relleus, cap de les quals, ni en metres ni en iardes, van tenir cabuda en aquest primer llistat de rècords de la FINA.
La falta dels 800m.lliures es pot explicar perquè així com les 880 iardes eren la meitat de la milla, la meitat dels 1.500m. serien 750m., i, naturalment, no es va veure amb bons ulls homologar una aital distància. Diguem que fins i tot es va discutir sobre la possibilitat d’allargar la prova de fons fins els 1.600m., per tal de poder igualar-la a la milla, nedant els seus submúltiples, és a dir, un octau, 200m.; un quart, 400, i la meitat, 800m, tal i com es feia amb la milla, nedant un octau, 220 iardes; un quart, 440, i la meitat, 880. Finalment, però, es va optar per la distància més, diguem-ne “rodona”, del quilòmetre i mig. Més difícil és d’explicar (i no en podem pas donar cap, d’explicació) a la resta de proves que es van quedar sense rècord oficial, algunes de les quals, com anirem explicant, es van anar incorporant a poc a poc al “Llibre d’Or de la FINA”, el llibre on aquesta màxima organització de la natació mundial va inscrivint els successius rècords mundials que es van superant, per a que en quedi constància de futures generacions.
Cal dir que en aquest primer llistat de rècords no es va fer cap distinció sexista, és a dir, hi havia les mateixes distàncies per a homes que per a les dones. Les distincions van arribar més tard, però van existir, en canvi, en els programes de les competicions nacionals i internacionals, com els JJ.OO., en les quals, per exemple, mai s’han programat, i continuen sense programar-se els 1.500m.crol dones, o els 4x200m.crol dones, que no van començar a disputar-se fins als Jocs d’Atlanta-1996.
Alguns dels primers rècords que es van homologar per part de la FINA van ser aconseguits en els JJ.OO. de Londres, aquell mateix estiu del 1908. D’altres, però (entre els quals alguns de prou antics, com pot ser el de les 220 iardes, aconseguit el 1903) van ser homologats “retrospectivament” tenint en compte, evidentment, les garanties de fiabilitat que en les quals s’havien aconseguit. En les proves olímpiques, però, es van homologar els temps que van aconseguir els respectius guanyadors.....excepte quan el guanyador no era britànic, la qual cosa fa dubtar (i no poc) de la tant lloada “esportivitat anglesa”.
Ens expliquem : rècords mundials homologats per als britànics Henry Taylor en els 400 i 1.500m.lliures, i Frederick Holman en els 200m.braça, guanyadors de les seves respectives proves, encetant el “Llibre d’Or” en aquestes tres proves; cap homologació de rècords, en canvi, per al nord-americà Charles Daniels, guanyador dels 100m.lliures en 1,05”6 (rècord oficial de l’hongarès Zoltan von Halmay, 1,05”8 el 1905) ni per a l’alemany Arno Biebertsein, guanyador dels 100m. esquena en 1,24”6, prova en la qual, com en els 400-1.500m.lliures i 200m.braça, tampoc hi havia encara cap rècord homologat. ¿ D’on sortia aquesta discriminació ?. No ho sabem però no deixa de ser curiós que els acceptats com a rècords havien estat aconseguits per nedadors britànics, mentre ni Daniels, ni Bieberstein, ho eren, i ja hem dit que els britànics dominaven completament la natació d’aquells inicis de segle.
Tots aquests rècords es podien homologar únicament en piscines que reunissin certes condicions establertes per la mateixa FINA : aigües mortes o tancades, és a dir, sense cap mena de corrents i amb un mur on els participants poguessin girar amb totes les garanties; Si a Londres-1908 les proves van disputar-se en una piscina de 100m.de llargada, perfectament amidada, i delimitada per uns murs, les d’Estocolm-1912 Anvers-1920 i Amsterdam-1928 no es van disputar en cap piscina regular (a Estocolm va ser en un dels dics del port; a Anvers en un dels fossats de l’antiga fortalesa de la ciutat, i a Amsterdam en un dels dics del riu Zuiderzee) encara que les mides de la piscina eren ben exactes en els tres casos, i sense cap mena de corrent, per la qual cosa es van poder homologar els rècords aconseguits.
Es van considerar com a piscines de mides de llargada reglamentària, les compreses entre les 25 iardes (22’859m.) i els 100m. per a les proves de qualsevol estil compreses entre les 100 iardes i els 500m., mentre per a les proves més llargues de 500m calia una piscina de, com a mínim, 50m. de llargada. Malgrat tot, cal dir que els rècords també es podien superar, i homologar, sense cap necessitat de “tocar” el mur a l’arribada, és a dir, per exemple, un nedador podia superar el rècord dels 400m. nedant una prova de 500 iardes en una piscina de 25 iardes, pel “senzill” (i anecdòtic, afegiríem nosaltres) procediment de tocar una corda amb banderoles posada a l’amplada de la piscina en la marca dels 400m. (400m. = 17 llargs de 25 iardes + 11’397 metres).
També hi havia una certa permissibilitat en el que ateny a la composició de l’aigua, una dada sobre la qual el reglament no deia absolutament res, amb la qual cosa va resultar que es podien superar rècords mundials en aigua dolça, que era el més normal, però que també es podia fer en piscines d’aigua salada o aigua salobre (és a dir, piscines amb una barreja, a parts indeterminades, d’aigua dolça i salada) un factor que avantatjava, i no poc, els nedadors, en afavorir la seva flotació (excepte, potser, en el cas dels bracistes, on la major flotació els podia fer treure els peus fora l’aigua, amb el consegüent desavantatge). Respecte del major avantatge de l’aigua salada sobre la dolça, esmentem el cas citat pel periodista francès François Oppenheim del nedador Yan Matussiere que l’estiu del 1959 va nedar tres 1.500m.crol en piscina de 50m., successivament, i en l’espai d’un mes, 20,54”3 (Berlín, aigua dolça); 19,37”7 (Alger, aigua de mar) i 20,54”2 (Varsòvia, altre cop en aigua dolça) creiem que sobren els comentaris.
Evidentment, les distàncies admeses a homologació van anar variant segons la FINA anava veient la necessitat de fer-ho. Entre el 1930 i el 1940 s’amplia força el nombre de proves admeses a figurar en el “Llibre d’Or de la FINA”. El 1930 s’oficialitza la prova dels 800m.lliures, dones i homes; el 1932, coincidint amb la disputa dels JJ.OO. de Los Angeles, és el torn de les dues primeres proves de relleus, els 4x100m.lliures dones, i els 4x200m.lliures homes. El 1934, una altra prova de relleus, les 4x200 iardes lliures, només homes (aquesta prova, juntament amb la dels 4x200 metres, es va considerar com una prova de 800m., i, per tant, s’havia de superar el rècord en un piscina de 50m.).
El 1936 és el torn de dues altres proves de relleus, els de les 4x100 iardes i els 4x100 metres lliures, dones i homes, i el 1939, finalment, li toca el torn a les proves de 100 iardes en esquena i braça, igualment en dones i homes. D’aquesta manera, en iniciar-se la II Guerra Mundial, el llistat de proves admeses en aquest “Llibre d’Or” és el següent : en metres : 100, 200, 300, 400, 500, 800, 1.500, 4x100m. i 4x200 lliures; 100, 200 i 400 esquena, i 100, 200, 400 i 500 braça. En iardes : 100, 220, 300, 440, 500, 880, 1.000, 1.760, 4x100 i 4x200 lliures; 100 i 150 esquena, i 100 i 200 braça. En total, doncs, 16 prives en distàncies mètriques, i 14 en iardes.
Pel que diu respecte de la llargada de les piscines, cal dir que a partir del 1928 es van reglamentar una mica més les mides oficials, que van passar a ser, únicament, les de 25, 33’33, 50, 100 i 110 iardes; i 25, 33’33, 50 i 100 metres per a qualsevol prova, i de 100 o 110 iardes i 50 i 100 metres, per a distàncies de més de 500 metres.
Una variació encara que únicament va afectar la prova dels 100m. quan el 1936 la FINA va decidir que els rècords de l’hectòmetre, en qualsevol estil, no es podrien aconseguir en piscines de 25 iardes, com es permetia fins aquell moment, sinó, com a mínim, en les de 25 metres. Aquesta decisió, que es va revocar a partir del 1946, no va permetre homologar un extraordinari rècord aconseguit el 1944 per l’esquenista nord-americà Adolph Kiefer, 1,02”4 en p.25 iardes, un temps que en piscina de 25m. no va poder ser superat fins el 1955, quan el francès Gilbert Bozon va aconseguir 1,02”1, homologat com a darrer rècord mundial en piscina curta.
Després de la II Guerra Mundial, el 1946, es van acceptar els rècords de relleus sobre 3x100 estils, iardes i metres (esquena, braça o papallona, i crol), tant en dones com en homes, mentre el 31 de desembre del 1948, i en acompliment d’acords presos en el Congrés de la FINA que s’havia celebrat a Londres, s’admetia un primer gran retall. A partir del primer de gener del 1949 es deixaven d’homologar els rècords mundials dels 300, 500 i 1.000m.crol; els 400m. esquena, i els 400 i 500m.braça, així com en les 300, 500 i 1.000 iardes crol, en dones i homes. Canvi, també en els dos relleus de 4x200m. lliures, iardes i crol, doncs en lloc de ser considerada, com ho havia estat fins aleshores, com una cursa de 800 iardes o 800 metres, passava a ser-ho con una successió de 4 curses de 200 iardes o metres, amb la qual cosa es permetia la seva homologació en piscines de 25 iardes o metres, i no únicament en les de 50.
Dos anys després, el 31 de desembre del 1951 es van deixar d’homologar definitivament els rècords dels 500m.crol, les 150 iardes esquena, i les 200 iardes braça, dones i homes. D’aquesta manera, el llistat de rècords homologats per la FINA s’escurçava una mica més, i estava formada per : 100, 200, 400, 800, 1.500, 4x100 i 4x200 metres crol; 100 i 200m.braça i esquena, i 3x100m.estils, i, en iardes, les 100, 220, 440, 880, 1.760, 4x100 i 4x200 crol; 100 i 220 en braça i esquena, i les 3x100 estils, és a dir, un total de 24 proves, 12 en metres i 12 en iardes.
1r.de gener del 1953. Grans canvis en el “Llibre d’Or” de la FINA, com a conseqüència dels acords establerts en el Congrés que havia tingut lloc mesos abans en el marc dels JJ.OO. de Helsinki-1952. La separació dels estils de braça i papallona (fins aquell moment considerades com a dues variants d’un mateix estil, el de braça) dóna lloc a que s’inscriguin noves proves, tant en dones com en dones. Són admeses les proves de 100 i 200m.papallona (al costat de les de 100 i 200m.braça) així com les 220 iardes en esquena, braça i papallona, alhora que s’admet també la prova de les 400 iardes i 400m.estils individual (papallona, esquena, braça i crol) mentre els relleus de 3x100 iardes i metres estils son transformats en 4x100 iardes i 4x100 metres estils (esquena, braça, papallona i crol).
1r.de maig del 1957. En una decisió no gaire ben entesa, la FINA aprova que a partir d’aquesta data els rècords mundials només puguin ser homologats en piscines de 50 metres o 55 iardes. La discussió feia temps que s’havia encès entre dos bàndols : els qui demanaven la supressió dels rècords en piscina petita, amb la finalitat d’acabar amb el “caos” que suposava poder superar els rècords mundials de les distàncies més curtes (fins els 400m.) tant en piscines curtes (25 o 33’33 iardes o metres) com en les llargues, (50m. o 55 iardes) i els qui demanaven poder tenir dues llistes de rècords mundials, una en piscines curtes, i una segona en piscines llargues. Demostrant un cop més la seva habitual passivitat (demostrada ja en manta ocasió) la FINA, tot al·legant que seria una incongruència el tenir dos llistes de rècords mundials se’n surt amb la seva, i reglamenta que únicament es puguin homologar els rècords mundials en piscina “llarga”, 50m. o 55 iardes. Nova errada de la FINA, que amb aquesta menció expressa de la llargada de les piscines, 50m. o 55 iardes, elimina la possibilitat de superar rècords mundials en piscines més llargues.
Per a l’anecdotari dels rècords, diguem que això va impedir l’homologació de dos rècords mundials, aconseguits en una competició disputada el 1957 a la piscina d’aigua de mar i 100m. de llargada de Waikiki, a Honolulu, uns 2,17”7 en els 200m.crol de l’australiana Dawn Fraser, i uns 10,24”3 de la seva compatriota Lorraine Crapp en els 800m.crol, l’homologació dels quals va ser rebutjada per la FINA en base a que la piscina no era “reglamentària”, sense tenir en compte que la piscina desavantatjava més del que avantatjava les nedadores en no poder fer tants viratges.
Amb aquesta nova reglamentació quedaven obsolets els rècords de les 100 iardes, així com dels seus múltiples i relleus corresponents, mentre les proves en metres van ser doblades pel seus corresponents en iardes. En total, deixen de ser homologats els rècords mundials de la distància més curta i més llarga de crol, les 100 iardes i la milla anglesa en crol; les 100 iardes en esquena, braça i papallona; les 400 iardes estils, i els relleus de 4x100 i 4x200 iardes crol i 4x100 iardes estils. Les distàncies en les quals s’homologuen els rècords mundials són ara, doncs, un total de 30, 15 en metres i altres 15 en iardes : 100, 200, 400, 800, 1.500, 4x100 i 4x200m.crol; 100 i 200m. en esquena, braça i papallona; 400m.estils, i 4x100m.estils, mentre, en iardes es poden homologar les de 110, 220, 440, 880, 1.650, 4x110 i 4x220 iardes crol; 110 i 220 iardes en esquena, braça i papallona; 440 iardes estils, i 4x110 iardes estils.
Per primer cop la FINA es mostra “sexista”, i en una decisió que no s’acaba d’entendre, deixa fora d’homologació en la categoria de les dones el 4x200 metres crol, i el seu corresponent en iardes, 4x220.
Durant els següents nou anys no hi ha cap canvi més per part de la FINA en aquest capítols dels rècords. El 1966, exactament a partir del 1r. de gener, la FINA reconeix, finalment, la prova curta d’estils, els 200m., per a dones i homes, iniciant la seva homologació, i aconseguint la seva disputa en el programa olímpic dels següents Jocs, a Ciutat Mèxic-1968.
Tres anys després, i a partir del 1r. de maig del 1969, la FINA es decideix a unificar les aigües. S’han acabat les aigües salades i/o salobres; s’han acabat piscines com la de North Sydney, que ha “ajudat” molts nedadors australians (encara que també els qui no ho són, però que hi han nedat) a superar molts rècords mundials. A partir d’aquell dia, passen a homologar-se únicament els rècords aconseguits en aigua dolça, unificant, d’aquesta manera, un altre dels factors fins a cert punt distorsionaven el valor dels rècords.
La dècada dels 70 únicament ens aporta un canvi en aquest camp de l’homologació dels rècords. Si en els Jocs de Tokio-1964 i Ciutat Mèxic-1968 ja s’havien provat alguna ”maquineta” destinada a millorar la qüestió del cronometratge, alhora que a contribuir a millorar el sistema de classificació que tant “enyoraven” els nord-americans que a Roma-1960, sense la “maquineta” havien vist (sempre segons ells, està clar) com els jutges li “birlaven” la victòria dels 100m.crol a Lance Larson, i que quatre anys després, a Tokio-1964, ja amb una d’elles, havia permès, contra el parer dels jutges d’arribada, dictaminar que l’alemany Hans-Joachim Klein havia arribat abans que el nord-americà Gary Ilmann, ambdós acreditats amb les mateixes dècimes, però separats per unes escasses centèsimes.
A poc a poc, però, aquells “artefactes” s’havien anat perfeccionant i imposant, primer en els estadis d’atletisme, després a les piscines, de manera que a les envistes del Jocs de Munic-1972, el sistema estava perfectament “engreixat” i disposat a imposar-se totalment, eliminant definitivament les imperfeccions humanes del sistema manual. Entenent-ho perfectament, la FINA s’afanya a aprovar el nou sistema de cronometratge i classificació, aprovant que a partir del 1r.de gener de l’any olímpic, 1972, els rècords mundials ja no s’homologarien en dècimes de segons, sinó que es tindrien en compte les centèsimes. Malgrat tot, i tenint en compte que molts països no havien tingut temps de “posar-se al dia” en aquest camp del “cronometratge electrònic”, va donar un temps prudencial de coll, sis mesos, per a aquesta nova transformació, i en aquest període de sis mesos (1r.de gener al 1r.de juny del 1972) també homologa els rècords mundials en dècimes.
No torna a haver-hi cap més canvi fins el 1r.de gener del 1983, quan, finalment, la màxima organització mundial de la natació acaba per incloure la prova dels 4x200m. crol dones en el seu “Llibre d’Or”, una prova que encara que no era gaire popular en el programa de natació (en realitat molt pocs països la disputaven en els seus campionats nacionals) pretenia igualar el programa de dones i homes. La prova, però, va tenir un ràpid desenvolupament, programant-se, aquell mateix 1983, en els Europeus de Roma, i en d’altres competicions internacionals, fins que el 1996 va ser inclosa definitivament en els Jocs d’Atlanta.
Els avantatges del sistema electrònic de cronometratge van afavorir la disputa d’una prova, la dels 50m.crol, que fins aquell moment no s’havia pogut imposar en l’àmbit internacional per la resistència de la FINA a admetre-la oficialment en els seus programes, adduint que les arribades d’aquesta prova serien molt, massa, ajustades, dificultant tant el cronometratge com, sobretot, la classificació de les arribades. Des de feia molts anys, aproximadament a partir de la dècada dels 50, alguns països (entre els quals la veu del seleccionador nacional espanyol, Enrique Ugarte era una de les més importants) havien demanat regularment a la FINA l’oficialitat d’aquesta prova, per tal d’incloure-la en el programa oficial de les competicions internacionals, una oficialitat a la qual la FINA sempre s’hi havia resistit, sense tenir en compte els arguments de la part contraria, sobretot tenint en compte que la prova dels 100m.llisos d’atletisme era tant o més complicada de cronometrar i classificar, però era una de les proves més importants, si no la més important, del programa atlètic.
El cronometratge electrònic, tanmateix, havia deixat sense arguments els “assenyats barons” de la FINA, i aquests, des del 1979 permetien que, de manera extraoficial però, es parlés de “millors temps mundials” en aquesta prova dels 50m. Des d’aquell moment, la prova s’havia anat imposant, i, com és natural, ben aviat es va disputar en els campionats nacionals de nombre de països, i fins i tot en algunes competicions internacionals no oficials de la FINA, fins que el 1986 la va declarar oficial, homologant els seus rècords, i fins i tot ja va permetre la seva inclusió en el programa dels Mundials d’aquell any a Madrid, primera gran competició on aquesta prova va ser oficial per primer cop.
1991 és un altre dels anys clau per a la natació mundial. Aquell any, i a partir del 1r. de març, la FINA acceptava esmenar l’errada que va tenir trenta-quatre anys abans, quan no va voler acceptar dos llistats de rècords mundials, un de piscines curtes, 25m., l’altre de piscines llargues, 50m. El què no va voler el 1957 es va veure obligada a fer el 1991, davant de la important proliferació de competicions en piscina curta, i a la corresponent pressió de les diferents federacions nacionals, que hi tenien un gran interès, considerant-les com una gran possibilitats de difusió del nostre esport.
Com havia fet amb la prova dels 50m.crol, la FINA havia començat a admetre “millors temps mundials” en les proves de piscina curta, fins que, davant la pressió dels seus afiliats, va cedir a fer-les oficials, homologant els seus rècord i organitzant els Campionats Mundials en piscina curta, la primera edició dels quals es va disputar el desembre del 1993 a Palma de Mallorca, amb un gran èxit, que ha anat creixent a mida que han passat les seves edicions. El repertori de proves homologables com a rècords mundials és el següent : 50, 100, 200, 400, 800, 1.500, 4x100 i 4x200m.crol; 50, 100 i 200m.esquena, braça i papallona; 100, 200 i 400m.estils, i 4x100m.estils, tant per a dones com per a homes. De forma incomprensible, han deixat fora de l’oficialitat dues proves de relleus, els 4x50m. crol i estils, que continuen dins de la denominació de “millors temps mundials”, encara que són molt nedats, i fins i tot la LEN va decidir-se, des de bon principi, a homologar-los oficialment.
L’exemple dels 50m.crol ben aviat va ser seguit per la disputa d’aquesta distància en la resta d’estils. La proliferació de les proves en piscina curta, amb la inclusió dels 50m. dels quatre estils en el programa d’aquestes competicions, que van demostrar agradar força als afeccionats, va fer que a poc a poc es comencessin a disputar també en piscina llarga. El 1991 la FINA va programar la disputa d’una jornada prèvia als Campionats Mundials de Perth, en la qual van disputar-se els 50m.esquena, braça i papallona, i uns 4x50m.crol, que tot i tenir molt poca participació, va servir per a demostrar que, sens cap dubte, podien tenir el seu lloc en els programes de natació.
Malgrat tot, la FINA, sempre molt conservadora, i amb una ja crònica resistència a augmentar el programa de proves oficials, no va decidir-se fins a finals de segle, més exactament el 1999, per a fer oficials aquestes tres proves de 50m., aprovant l’homologació dels seus respectius rècords mundials. El què no s’ha aconseguit encara és programar-les com a proves olímpiques, un altre camp on la FINA sempre ha estat molt discreta, i fins i tot contraria a demanar l’augment del programa olímpic de proves, malgrat l’avantatge que hi té, per exemple, l’atletisme. En canvi, sí han estat incloses, per exemple, en el programa dels Europeus des de la seva edició dels 1999 a Istanbul, així com en d’altres grans competicions internacionals i campionats nacionals de gran nombre de països.
Fins aquí, doncs, tots els avatars que ha patit aquesta noció de “rècord” en el nostre esport.
Guillem Alsina
Lo mejor de todo es que a Guillem es imposible que le aparten del mundo de la natación y como ya venía haciendo durante muchos años seguirá dando la brasa con sus artículos sobre el mundo de las piscinas, actualmente podemos disfrutar de sus conocimientos en la ya famosa página de NOTINAT, donde escribe habitualmente tanto noticias, como artículos de interés.
Este es mi pequeño homenaje, uno de mis artículos preferidos, sobre la historia de la aparición de los records y formalización y unificación universal del reglamento de natación.
(al que no sepa catalán que se esfuerce un poco, que no es tan difícil entenderlo, ok???)
Rècord és una paraula anglesa que en el nostre esport ve a significar la millor prestació cronomètrica en una prova qualsevol.
En natació, aquesta noció de rècord no va tenir gaire importància fins el 1908, any en el qual es va fundar la FINA (Federation International de Natation Amateur). Abans, els temps aconseguits sobre una certa distància tenien un valor molt relatiu, degut, sobretot, a la diversitat de llocs on es disputaven les competicions, amb factors molt aleatoris (“piscines” més o menys ben amidades; aigües “mortes” o amb més o menys corrent; presència o absència de murs per a fer els viratges, etc., etc.), la qual cosa feia que fossin molt més importants els guanyadors de les curses que no pas el temps que s’havia fet.
Així, per exemple, les tres primeres edicions dels JJ.OO. van tenir lloc en condicions que no feien possible comparar els temps aconseguits en cadascuna d’elles : a Atenes-1896 es van disputar en un mar obert més aviat “gruixut”, i amb força onades, que fins i tot van fer perillar la vida dels participants; a París-1900, es van disputar en un tram del riu Sena, aprofitant una mena de resclosa, i amb una “piscina” on, segons uns, no hi havia cap mena de corrent, o era molt feble, mentre d’altres parlen de una certa força de la corrent, i que tampoc oferia gaires garanties en la seva correcta llargada finalment, en la de Saint Louis-1904, les proves van disputar-se en una mena d’estany d’aigües brutes, segons alguns fins i tot pudents, sortint des d’un pontó, que es balancejava perillosament quan els nedadors saltaven a l’aigua, mentre els viratges es feien, ben senzillament, tocant una corda penjada a l’amplada de la “piscina”.
El 1908, tot va canviar, però. La quarta edició dels JJ.OO. s’havia adjudicat a la capital anglesa, Londres, i la natació britànica era en aquell temps, juntament amb l’australiana i la nord-americana, una de les que podia presumir de tenir l’organització més moderna. Abans d’iniciar-se les proves de natació d’aquells Jocs, es van reunir en un dels salons del Manchester Hotel els delegats de deu països que havien enviat els seus nedadors a participar-hi. Sota la Presidència del britànic George Hearn, president de l’Amateur Swimming Association d’Anglaterra, els representants d’Alemanya, Anglaterra, Bèlgica, Dinamarca, Finlàndia, França, Hongria, Irlanda, País de Gal·les i Suècia, van fundar l’anomenada, abreujadament, FINA, amb tres objectius principals :
.- Establir un reglament unitari, no únicament per a les proves dels JJ.OO., sinó també per a totes les proves de natació, fossin internacionals o nacionals.
.- Controlar que els temps proposats com a rècords mundials, continentals, o nacionals, haguessin estat establerts de conformitat amb els reglaments, i, alhora, dur i conservar el llistat dels rècords mundials, en el que després va anomenar-se “Llibre d’Or de la FINA”.
.- Organitzar les competicions de natació dels JJ.OO.
D’aquests tres punts, el què ens interessa a nosaltres en aquest article és el segon, i veurem ara com s’ho va fer la FINA per a aconseguir-ho i quins han estat els canvis, i els avatars que ha patit aquesta noció de rècord, fins a aconseguit arribar a ser un dels seus més principals factors d’èxit (penseu només que seria la natació sense tenir el compte la noció de rècord en les diferents proves).
Tenint en compte que la natació estava dominada pels països anglo-saxons, però que també calia tenir en compte els països europeus, amb un nombre de participants molt importants, i que cada cop tenien més importància dins del nostre esport, la FINA va acceptar la possibilitat d’homologar rècords mundials en un ampli ventall de distàncies, mètriques, comunes als països europeus, però també en iardes, pròpies dels països de parla anglesa : la Gran Bretanya, amb els seus més importants “Dominions” (Austràlia, Canadà, i Sud-àfrica) i els Estats Units com els més importants.
D’aquesta manera, el primer llistat de rècords mundials que va homologar oficialment la FINA a partir del 1908, incloïa les següents distàncies : 14 proves en distàncies mètriques : 100, 200, 300, 400, 500, 1.000 i 1.500 lliures; 100, 200 i 400 esquena, i 100, 200, 400 i 500 braça, mentre n’hi havia només 11 en distàncies en iardes : 100, 150, 220, 300, 440, 500, 880, 1.000 i 1.760 (l’anomenada milla anglesa) en crol; 150 en esquena, i 200 en braça (diguem, però, que la prova de les 150 iardes lliures va ser retirada del llistat el 1920).
Mancances en aquest llistat de rècords : l’absència dels 800m.lliures, tenint en compte que s’homologaven les 880 iardes; la dels 500m.esquena, tenint en compte l’oficialitat dels 500m.braça; la de les 100, 220, 400 o 440 i 500 o 550 iardes en esquena i braça, tenint en compte que eren oficial les 100 iardes lliures, i els 200 i 400m. en crol, esquena i braça, i els 500m. en braça, així com les proves de relleus, cap de les quals, ni en metres ni en iardes, van tenir cabuda en aquest primer llistat de rècords de la FINA.
La falta dels 800m.lliures es pot explicar perquè així com les 880 iardes eren la meitat de la milla, la meitat dels 1.500m. serien 750m., i, naturalment, no es va veure amb bons ulls homologar una aital distància. Diguem que fins i tot es va discutir sobre la possibilitat d’allargar la prova de fons fins els 1.600m., per tal de poder igualar-la a la milla, nedant els seus submúltiples, és a dir, un octau, 200m.; un quart, 400, i la meitat, 800m, tal i com es feia amb la milla, nedant un octau, 220 iardes; un quart, 440, i la meitat, 880. Finalment, però, es va optar per la distància més, diguem-ne “rodona”, del quilòmetre i mig. Més difícil és d’explicar (i no en podem pas donar cap, d’explicació) a la resta de proves que es van quedar sense rècord oficial, algunes de les quals, com anirem explicant, es van anar incorporant a poc a poc al “Llibre d’Or de la FINA”, el llibre on aquesta màxima organització de la natació mundial va inscrivint els successius rècords mundials que es van superant, per a que en quedi constància de futures generacions.
Cal dir que en aquest primer llistat de rècords no es va fer cap distinció sexista, és a dir, hi havia les mateixes distàncies per a homes que per a les dones. Les distincions van arribar més tard, però van existir, en canvi, en els programes de les competicions nacionals i internacionals, com els JJ.OO., en les quals, per exemple, mai s’han programat, i continuen sense programar-se els 1.500m.crol dones, o els 4x200m.crol dones, que no van començar a disputar-se fins als Jocs d’Atlanta-1996.
Alguns dels primers rècords que es van homologar per part de la FINA van ser aconseguits en els JJ.OO. de Londres, aquell mateix estiu del 1908. D’altres, però (entre els quals alguns de prou antics, com pot ser el de les 220 iardes, aconseguit el 1903) van ser homologats “retrospectivament” tenint en compte, evidentment, les garanties de fiabilitat que en les quals s’havien aconseguit. En les proves olímpiques, però, es van homologar els temps que van aconseguir els respectius guanyadors.....excepte quan el guanyador no era britànic, la qual cosa fa dubtar (i no poc) de la tant lloada “esportivitat anglesa”.
Ens expliquem : rècords mundials homologats per als britànics Henry Taylor en els 400 i 1.500m.lliures, i Frederick Holman en els 200m.braça, guanyadors de les seves respectives proves, encetant el “Llibre d’Or” en aquestes tres proves; cap homologació de rècords, en canvi, per al nord-americà Charles Daniels, guanyador dels 100m.lliures en 1,05”6 (rècord oficial de l’hongarès Zoltan von Halmay, 1,05”8 el 1905) ni per a l’alemany Arno Biebertsein, guanyador dels 100m. esquena en 1,24”6, prova en la qual, com en els 400-1.500m.lliures i 200m.braça, tampoc hi havia encara cap rècord homologat. ¿ D’on sortia aquesta discriminació ?. No ho sabem però no deixa de ser curiós que els acceptats com a rècords havien estat aconseguits per nedadors britànics, mentre ni Daniels, ni Bieberstein, ho eren, i ja hem dit que els britànics dominaven completament la natació d’aquells inicis de segle.
Tots aquests rècords es podien homologar únicament en piscines que reunissin certes condicions establertes per la mateixa FINA : aigües mortes o tancades, és a dir, sense cap mena de corrents i amb un mur on els participants poguessin girar amb totes les garanties; Si a Londres-1908 les proves van disputar-se en una piscina de 100m.de llargada, perfectament amidada, i delimitada per uns murs, les d’Estocolm-1912 Anvers-1920 i Amsterdam-1928 no es van disputar en cap piscina regular (a Estocolm va ser en un dels dics del port; a Anvers en un dels fossats de l’antiga fortalesa de la ciutat, i a Amsterdam en un dels dics del riu Zuiderzee) encara que les mides de la piscina eren ben exactes en els tres casos, i sense cap mena de corrent, per la qual cosa es van poder homologar els rècords aconseguits.
Es van considerar com a piscines de mides de llargada reglamentària, les compreses entre les 25 iardes (22’859m.) i els 100m. per a les proves de qualsevol estil compreses entre les 100 iardes i els 500m., mentre per a les proves més llargues de 500m calia una piscina de, com a mínim, 50m. de llargada. Malgrat tot, cal dir que els rècords també es podien superar, i homologar, sense cap necessitat de “tocar” el mur a l’arribada, és a dir, per exemple, un nedador podia superar el rècord dels 400m. nedant una prova de 500 iardes en una piscina de 25 iardes, pel “senzill” (i anecdòtic, afegiríem nosaltres) procediment de tocar una corda amb banderoles posada a l’amplada de la piscina en la marca dels 400m. (400m. = 17 llargs de 25 iardes + 11’397 metres).
També hi havia una certa permissibilitat en el que ateny a la composició de l’aigua, una dada sobre la qual el reglament no deia absolutament res, amb la qual cosa va resultar que es podien superar rècords mundials en aigua dolça, que era el més normal, però que també es podia fer en piscines d’aigua salada o aigua salobre (és a dir, piscines amb una barreja, a parts indeterminades, d’aigua dolça i salada) un factor que avantatjava, i no poc, els nedadors, en afavorir la seva flotació (excepte, potser, en el cas dels bracistes, on la major flotació els podia fer treure els peus fora l’aigua, amb el consegüent desavantatge). Respecte del major avantatge de l’aigua salada sobre la dolça, esmentem el cas citat pel periodista francès François Oppenheim del nedador Yan Matussiere que l’estiu del 1959 va nedar tres 1.500m.crol en piscina de 50m., successivament, i en l’espai d’un mes, 20,54”3 (Berlín, aigua dolça); 19,37”7 (Alger, aigua de mar) i 20,54”2 (Varsòvia, altre cop en aigua dolça) creiem que sobren els comentaris.
Evidentment, les distàncies admeses a homologació van anar variant segons la FINA anava veient la necessitat de fer-ho. Entre el 1930 i el 1940 s’amplia força el nombre de proves admeses a figurar en el “Llibre d’Or de la FINA”. El 1930 s’oficialitza la prova dels 800m.lliures, dones i homes; el 1932, coincidint amb la disputa dels JJ.OO. de Los Angeles, és el torn de les dues primeres proves de relleus, els 4x100m.lliures dones, i els 4x200m.lliures homes. El 1934, una altra prova de relleus, les 4x200 iardes lliures, només homes (aquesta prova, juntament amb la dels 4x200 metres, es va considerar com una prova de 800m., i, per tant, s’havia de superar el rècord en un piscina de 50m.).
El 1936 és el torn de dues altres proves de relleus, els de les 4x100 iardes i els 4x100 metres lliures, dones i homes, i el 1939, finalment, li toca el torn a les proves de 100 iardes en esquena i braça, igualment en dones i homes. D’aquesta manera, en iniciar-se la II Guerra Mundial, el llistat de proves admeses en aquest “Llibre d’Or” és el següent : en metres : 100, 200, 300, 400, 500, 800, 1.500, 4x100m. i 4x200 lliures; 100, 200 i 400 esquena, i 100, 200, 400 i 500 braça. En iardes : 100, 220, 300, 440, 500, 880, 1.000, 1.760, 4x100 i 4x200 lliures; 100 i 150 esquena, i 100 i 200 braça. En total, doncs, 16 prives en distàncies mètriques, i 14 en iardes.
Pel que diu respecte de la llargada de les piscines, cal dir que a partir del 1928 es van reglamentar una mica més les mides oficials, que van passar a ser, únicament, les de 25, 33’33, 50, 100 i 110 iardes; i 25, 33’33, 50 i 100 metres per a qualsevol prova, i de 100 o 110 iardes i 50 i 100 metres, per a distàncies de més de 500 metres.
Una variació encara que únicament va afectar la prova dels 100m. quan el 1936 la FINA va decidir que els rècords de l’hectòmetre, en qualsevol estil, no es podrien aconseguir en piscines de 25 iardes, com es permetia fins aquell moment, sinó, com a mínim, en les de 25 metres. Aquesta decisió, que es va revocar a partir del 1946, no va permetre homologar un extraordinari rècord aconseguit el 1944 per l’esquenista nord-americà Adolph Kiefer, 1,02”4 en p.25 iardes, un temps que en piscina de 25m. no va poder ser superat fins el 1955, quan el francès Gilbert Bozon va aconseguir 1,02”1, homologat com a darrer rècord mundial en piscina curta.
Després de la II Guerra Mundial, el 1946, es van acceptar els rècords de relleus sobre 3x100 estils, iardes i metres (esquena, braça o papallona, i crol), tant en dones com en homes, mentre el 31 de desembre del 1948, i en acompliment d’acords presos en el Congrés de la FINA que s’havia celebrat a Londres, s’admetia un primer gran retall. A partir del primer de gener del 1949 es deixaven d’homologar els rècords mundials dels 300, 500 i 1.000m.crol; els 400m. esquena, i els 400 i 500m.braça, així com en les 300, 500 i 1.000 iardes crol, en dones i homes. Canvi, també en els dos relleus de 4x200m. lliures, iardes i crol, doncs en lloc de ser considerada, com ho havia estat fins aleshores, com una cursa de 800 iardes o 800 metres, passava a ser-ho con una successió de 4 curses de 200 iardes o metres, amb la qual cosa es permetia la seva homologació en piscines de 25 iardes o metres, i no únicament en les de 50.
Dos anys després, el 31 de desembre del 1951 es van deixar d’homologar definitivament els rècords dels 500m.crol, les 150 iardes esquena, i les 200 iardes braça, dones i homes. D’aquesta manera, el llistat de rècords homologats per la FINA s’escurçava una mica més, i estava formada per : 100, 200, 400, 800, 1.500, 4x100 i 4x200 metres crol; 100 i 200m.braça i esquena, i 3x100m.estils, i, en iardes, les 100, 220, 440, 880, 1.760, 4x100 i 4x200 crol; 100 i 220 en braça i esquena, i les 3x100 estils, és a dir, un total de 24 proves, 12 en metres i 12 en iardes.
1r.de gener del 1953. Grans canvis en el “Llibre d’Or” de la FINA, com a conseqüència dels acords establerts en el Congrés que havia tingut lloc mesos abans en el marc dels JJ.OO. de Helsinki-1952. La separació dels estils de braça i papallona (fins aquell moment considerades com a dues variants d’un mateix estil, el de braça) dóna lloc a que s’inscriguin noves proves, tant en dones com en dones. Són admeses les proves de 100 i 200m.papallona (al costat de les de 100 i 200m.braça) així com les 220 iardes en esquena, braça i papallona, alhora que s’admet també la prova de les 400 iardes i 400m.estils individual (papallona, esquena, braça i crol) mentre els relleus de 3x100 iardes i metres estils son transformats en 4x100 iardes i 4x100 metres estils (esquena, braça, papallona i crol).
1r.de maig del 1957. En una decisió no gaire ben entesa, la FINA aprova que a partir d’aquesta data els rècords mundials només puguin ser homologats en piscines de 50 metres o 55 iardes. La discussió feia temps que s’havia encès entre dos bàndols : els qui demanaven la supressió dels rècords en piscina petita, amb la finalitat d’acabar amb el “caos” que suposava poder superar els rècords mundials de les distàncies més curtes (fins els 400m.) tant en piscines curtes (25 o 33’33 iardes o metres) com en les llargues, (50m. o 55 iardes) i els qui demanaven poder tenir dues llistes de rècords mundials, una en piscines curtes, i una segona en piscines llargues. Demostrant un cop més la seva habitual passivitat (demostrada ja en manta ocasió) la FINA, tot al·legant que seria una incongruència el tenir dos llistes de rècords mundials se’n surt amb la seva, i reglamenta que únicament es puguin homologar els rècords mundials en piscina “llarga”, 50m. o 55 iardes. Nova errada de la FINA, que amb aquesta menció expressa de la llargada de les piscines, 50m. o 55 iardes, elimina la possibilitat de superar rècords mundials en piscines més llargues.
Per a l’anecdotari dels rècords, diguem que això va impedir l’homologació de dos rècords mundials, aconseguits en una competició disputada el 1957 a la piscina d’aigua de mar i 100m. de llargada de Waikiki, a Honolulu, uns 2,17”7 en els 200m.crol de l’australiana Dawn Fraser, i uns 10,24”3 de la seva compatriota Lorraine Crapp en els 800m.crol, l’homologació dels quals va ser rebutjada per la FINA en base a que la piscina no era “reglamentària”, sense tenir en compte que la piscina desavantatjava més del que avantatjava les nedadores en no poder fer tants viratges.
Amb aquesta nova reglamentació quedaven obsolets els rècords de les 100 iardes, així com dels seus múltiples i relleus corresponents, mentre les proves en metres van ser doblades pel seus corresponents en iardes. En total, deixen de ser homologats els rècords mundials de la distància més curta i més llarga de crol, les 100 iardes i la milla anglesa en crol; les 100 iardes en esquena, braça i papallona; les 400 iardes estils, i els relleus de 4x100 i 4x200 iardes crol i 4x100 iardes estils. Les distàncies en les quals s’homologuen els rècords mundials són ara, doncs, un total de 30, 15 en metres i altres 15 en iardes : 100, 200, 400, 800, 1.500, 4x100 i 4x200m.crol; 100 i 200m. en esquena, braça i papallona; 400m.estils, i 4x100m.estils, mentre, en iardes es poden homologar les de 110, 220, 440, 880, 1.650, 4x110 i 4x220 iardes crol; 110 i 220 iardes en esquena, braça i papallona; 440 iardes estils, i 4x110 iardes estils.
Per primer cop la FINA es mostra “sexista”, i en una decisió que no s’acaba d’entendre, deixa fora d’homologació en la categoria de les dones el 4x200 metres crol, i el seu corresponent en iardes, 4x220.
Durant els següents nou anys no hi ha cap canvi més per part de la FINA en aquest capítols dels rècords. El 1966, exactament a partir del 1r. de gener, la FINA reconeix, finalment, la prova curta d’estils, els 200m., per a dones i homes, iniciant la seva homologació, i aconseguint la seva disputa en el programa olímpic dels següents Jocs, a Ciutat Mèxic-1968.
Tres anys després, i a partir del 1r. de maig del 1969, la FINA es decideix a unificar les aigües. S’han acabat les aigües salades i/o salobres; s’han acabat piscines com la de North Sydney, que ha “ajudat” molts nedadors australians (encara que també els qui no ho són, però que hi han nedat) a superar molts rècords mundials. A partir d’aquell dia, passen a homologar-se únicament els rècords aconseguits en aigua dolça, unificant, d’aquesta manera, un altre dels factors fins a cert punt distorsionaven el valor dels rècords.
La dècada dels 70 únicament ens aporta un canvi en aquest camp de l’homologació dels rècords. Si en els Jocs de Tokio-1964 i Ciutat Mèxic-1968 ja s’havien provat alguna ”maquineta” destinada a millorar la qüestió del cronometratge, alhora que a contribuir a millorar el sistema de classificació que tant “enyoraven” els nord-americans que a Roma-1960, sense la “maquineta” havien vist (sempre segons ells, està clar) com els jutges li “birlaven” la victòria dels 100m.crol a Lance Larson, i que quatre anys després, a Tokio-1964, ja amb una d’elles, havia permès, contra el parer dels jutges d’arribada, dictaminar que l’alemany Hans-Joachim Klein havia arribat abans que el nord-americà Gary Ilmann, ambdós acreditats amb les mateixes dècimes, però separats per unes escasses centèsimes.
A poc a poc, però, aquells “artefactes” s’havien anat perfeccionant i imposant, primer en els estadis d’atletisme, després a les piscines, de manera que a les envistes del Jocs de Munic-1972, el sistema estava perfectament “engreixat” i disposat a imposar-se totalment, eliminant definitivament les imperfeccions humanes del sistema manual. Entenent-ho perfectament, la FINA s’afanya a aprovar el nou sistema de cronometratge i classificació, aprovant que a partir del 1r.de gener de l’any olímpic, 1972, els rècords mundials ja no s’homologarien en dècimes de segons, sinó que es tindrien en compte les centèsimes. Malgrat tot, i tenint en compte que molts països no havien tingut temps de “posar-se al dia” en aquest camp del “cronometratge electrònic”, va donar un temps prudencial de coll, sis mesos, per a aquesta nova transformació, i en aquest període de sis mesos (1r.de gener al 1r.de juny del 1972) també homologa els rècords mundials en dècimes.
No torna a haver-hi cap més canvi fins el 1r.de gener del 1983, quan, finalment, la màxima organització mundial de la natació acaba per incloure la prova dels 4x200m. crol dones en el seu “Llibre d’Or”, una prova que encara que no era gaire popular en el programa de natació (en realitat molt pocs països la disputaven en els seus campionats nacionals) pretenia igualar el programa de dones i homes. La prova, però, va tenir un ràpid desenvolupament, programant-se, aquell mateix 1983, en els Europeus de Roma, i en d’altres competicions internacionals, fins que el 1996 va ser inclosa definitivament en els Jocs d’Atlanta.
Els avantatges del sistema electrònic de cronometratge van afavorir la disputa d’una prova, la dels 50m.crol, que fins aquell moment no s’havia pogut imposar en l’àmbit internacional per la resistència de la FINA a admetre-la oficialment en els seus programes, adduint que les arribades d’aquesta prova serien molt, massa, ajustades, dificultant tant el cronometratge com, sobretot, la classificació de les arribades. Des de feia molts anys, aproximadament a partir de la dècada dels 50, alguns països (entre els quals la veu del seleccionador nacional espanyol, Enrique Ugarte era una de les més importants) havien demanat regularment a la FINA l’oficialitat d’aquesta prova, per tal d’incloure-la en el programa oficial de les competicions internacionals, una oficialitat a la qual la FINA sempre s’hi havia resistit, sense tenir en compte els arguments de la part contraria, sobretot tenint en compte que la prova dels 100m.llisos d’atletisme era tant o més complicada de cronometrar i classificar, però era una de les proves més importants, si no la més important, del programa atlètic.
El cronometratge electrònic, tanmateix, havia deixat sense arguments els “assenyats barons” de la FINA, i aquests, des del 1979 permetien que, de manera extraoficial però, es parlés de “millors temps mundials” en aquesta prova dels 50m. Des d’aquell moment, la prova s’havia anat imposant, i, com és natural, ben aviat es va disputar en els campionats nacionals de nombre de països, i fins i tot en algunes competicions internacionals no oficials de la FINA, fins que el 1986 la va declarar oficial, homologant els seus rècords, i fins i tot ja va permetre la seva inclusió en el programa dels Mundials d’aquell any a Madrid, primera gran competició on aquesta prova va ser oficial per primer cop.
1991 és un altre dels anys clau per a la natació mundial. Aquell any, i a partir del 1r. de març, la FINA acceptava esmenar l’errada que va tenir trenta-quatre anys abans, quan no va voler acceptar dos llistats de rècords mundials, un de piscines curtes, 25m., l’altre de piscines llargues, 50m. El què no va voler el 1957 es va veure obligada a fer el 1991, davant de la important proliferació de competicions en piscina curta, i a la corresponent pressió de les diferents federacions nacionals, que hi tenien un gran interès, considerant-les com una gran possibilitats de difusió del nostre esport.
Com havia fet amb la prova dels 50m.crol, la FINA havia començat a admetre “millors temps mundials” en les proves de piscina curta, fins que, davant la pressió dels seus afiliats, va cedir a fer-les oficials, homologant els seus rècord i organitzant els Campionats Mundials en piscina curta, la primera edició dels quals es va disputar el desembre del 1993 a Palma de Mallorca, amb un gran èxit, que ha anat creixent a mida que han passat les seves edicions. El repertori de proves homologables com a rècords mundials és el següent : 50, 100, 200, 400, 800, 1.500, 4x100 i 4x200m.crol; 50, 100 i 200m.esquena, braça i papallona; 100, 200 i 400m.estils, i 4x100m.estils, tant per a dones com per a homes. De forma incomprensible, han deixat fora de l’oficialitat dues proves de relleus, els 4x50m. crol i estils, que continuen dins de la denominació de “millors temps mundials”, encara que són molt nedats, i fins i tot la LEN va decidir-se, des de bon principi, a homologar-los oficialment.
L’exemple dels 50m.crol ben aviat va ser seguit per la disputa d’aquesta distància en la resta d’estils. La proliferació de les proves en piscina curta, amb la inclusió dels 50m. dels quatre estils en el programa d’aquestes competicions, que van demostrar agradar força als afeccionats, va fer que a poc a poc es comencessin a disputar també en piscina llarga. El 1991 la FINA va programar la disputa d’una jornada prèvia als Campionats Mundials de Perth, en la qual van disputar-se els 50m.esquena, braça i papallona, i uns 4x50m.crol, que tot i tenir molt poca participació, va servir per a demostrar que, sens cap dubte, podien tenir el seu lloc en els programes de natació.
Malgrat tot, la FINA, sempre molt conservadora, i amb una ja crònica resistència a augmentar el programa de proves oficials, no va decidir-se fins a finals de segle, més exactament el 1999, per a fer oficials aquestes tres proves de 50m., aprovant l’homologació dels seus respectius rècords mundials. El què no s’ha aconseguit encara és programar-les com a proves olímpiques, un altre camp on la FINA sempre ha estat molt discreta, i fins i tot contraria a demanar l’augment del programa olímpic de proves, malgrat l’avantatge que hi té, per exemple, l’atletisme. En canvi, sí han estat incloses, per exemple, en el programa dels Europeus des de la seva edició dels 1999 a Istanbul, així com en d’altres grans competicions internacionals i campionats nacionals de gran nombre de països.
Fins aquí, doncs, tots els avatars que ha patit aquesta noció de “rècord” en el nostre esport.
Guillem Alsina
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
